Al final, entre el virus FIFA, les vacances, el retorn dels futbolistes a la feina habitual com si els fes mandra i l’espera de la Roma a la Champions, el partit d’anit recordava aquell grup d’amics de l’enyorat Pepe Rubianes que es fan dir les vídues de l’artista. O en sinònim d’eslògan lapidari a l’anglesa: “No Messi, no party.” La comparsa pot ser respectable o discutible, però si manca l’ànima del geni que porta el deu a l’esquena, aquest Barça és un orfe desorientat, incapaç de prendre decisions encertades i trobar el nord, cap altre que assolir l’objectiu de guanyar sense recórrer a l’etern as que el club porta sempre a la màniga. Els optimistes, espècie que no abunda entre els seguidors culers, podien argumentar que l’avantatge d’onze punts justificava aquesta funesta becaina amb roncs de setanta minuts. Al·legarien que és inhumà exigir tant, que no passa res per una relliscada. Al seu costat, els exigents perfeccionistes replicarien que la condició d’invicte a la Lliga estava en joc i mereixia cert respecte. No és qüestió menor, això d’acabar el campionat sense màcula, suposa una proesa mereixedora de ser valorada com un títol més. Enmig de Setmana Santa, amb la situació política del país com una processó afegida, semblava que la jornada fes nosa, confirmats els negres auguris d’incertesa amb la suplència de Messi, superheroi que no es pot permetre ni unes humanes molèsties. Igual li toca salvar l’Argentina que rescatar els blaugrana, sobreexplotació laboral de la qual viu esclau. Al pobre Leo, per molt geni que sigui, se li exigeixen prodigis monumentals, com els adjudicats al protagonista religiós d’aquestes dates. No són ja miracles, sinó directament impossibles, i allà va l’home, encara que només fos una estona, carregant el seu propi mite sobre les espatlles com si, en efecte, pogués solucionar qualsevol contingència imaginable. El més sorprenent és que ho aconsegueix, encara que només faltessin dos minuts i el Sevilla estigués exhaust, maleint que el millor aliat del Barça es digués Muriel, encarregat de fallar gols a dojo. L’orgull col·lectiu i la resurrecció de Messi van salvar els mobles. Queda l’equip avisat per a la final de copa, on tornarà a veure-se-les amb aquest os difícil de rosegar.

L’empat agafat pels pèls pot ser justificat amb les badades defensives, la manca de rendiment d’un mig del camp on Paulinho continua exercint de nosa, la inexistència de pressió per forçar recuperacions i altres detalls de l’habitual rutina del col·lectiu. Quedem-nos amb el got mig ple, amb la voluntat i la vergonya professional de no perdre. No els va donar la gana fer-ho. Més encara quan tens Messi de la teva banda i això t’obliga a estar a l’altura de les expectatives. Al final, ja que hi som, haurem de pregar-li que sigui ell qui redacti el comunicat oficial del club exigint l’alliberament dels presos polítics, la fi del 155 i tot allò que anhelem en clau democràtica. El silenci dels directius resulta eixordador, sense cap voluntat de pronunciar-se de manera coherent amb el que ha estat sempre el Barça, aquell que duia la catalanitat per contínua bandera. Messi, Messi i Messi. Tot és Messi. A estones o al complet. I quan no hi és, ens quedem convertits en les vídues d’en Leo. El que tot ho fa i tot ho tapa. Deu, amb accent i sense.