La ingerència del Galatasaray ha evitat, involuntàriament, que la Lliga Femenina es veiés abocada a una situació kafkiana precisament ara, que arriba l’hora de la veritat. Tant, que alguns clubs havien ensenyat les urpes a la FEB veient a venir el problema que els cauria a sobre, si l’Avenida disputava la final de l’Eurocopa. Però, contra tot pronòstic, no va poder remuntar la semifinal i la seva eliminació va ser un alleujament per a tothom. Possiblement també per a la mateixa federació espanyola, que hauria vist com la competició que ha volgut potenciar des de l’arribada de Garbajosa i la seva junta quedava en stand by durant un grapat de dies a l’abril. I tot per deixar-la en segon terme en benefici d’un torneig europeu.

Però anem a pams perquè la responsabilitat ha de ser compartida. En les bases de la competició –amb el beneplàcit de tots els clubs–, es deixa ben clar que si hi ha un semifinalista classificat per a la final de l’Eurocopa o la final a quatre de l’Eurolliga, les semifinals de la lliga no poden arrencar fins després del 22 d’abril. Una aberració perquè, per exemple, l’Spar Citylift hauria estar uns 25 dies sense tenir cap partit, i hauria prolongat les sèries fins a mitjan de maig, amb totes les conseqüències quant a les nòmines o lloguers de pisos. És inconcebible que ningú, absolutament ningú, aixequés el dit a principi de curs intuint que aquí hi podria haver un problema greu. Per sort, i desgràcia de l’Avenida, no ha passat perquè hauria fet molt mal a la lliga. En tots els sentits.