Tècnics, plantilla i aficionats ja compten els dies perquè s’acabi la lliga. La decepció blanc-i-blava es pot tocar amb les mans. Hi havia equip per a més, per a molt més. Només cal veure el partit de Mestalla per copsar aquesta trista realitat. No hi ha dolor més intens que tenir la sensació d’haver perdut el temps de mala manera. Els jugadors no s’han estimat prou. Ha faltat autoestima per creure de veritat en les seves pròpies capacitats. Les estadístiques parlen de 17 gols menys d’un any a un altre i de la pèrdua de 10 punts pel camí. Uns números que expliquen la irregularitat d’un equip orfe d’un líder a la banqueta. Quique es va creure el projecte el seu primer any, però en aquest segon ha posat el pilot automàtic aixoplugat per les mentides del club en la planificació de l’estiu. Els futbolistes van ensumar ràpidament aquesta espècie de desídia funcionarial. Quique ha vingut a omplir l’expedient en el seu segon any. Va ser el primer a subestimar el veritable valor dels seus jugadors; ho va fer a l’estiu, quan no li van portar els homes que volia, i ho va fer a l’hivern, quan va voler agafar la porta del darrere per marxar a l’Stoke. Què hauria passat si hagués marxat al gener? Ningú ho sap, però fa la sensació que el seu relleu a la banqueta hauria estat més il·lusionat i implicat que el madrileny. Un tècnic correcte en les formes i professional, però que ja no està enamorat de l’Espanyol i del seu projecte. Toca pensar en el futur i no perdre més el temps. Al maig Quique ha de seguir el seu cor i aquest el portarà lluny de l’Espanyol.