Admetre que es té un problema no és fàcil. I quan el problema afecta el cap, la ment, el més profund de tu mateix, és encara més difícil. A més, si ets una persona pública, un esportista d’elit, un referent per a molts, suposo que encara costa més. En un món en què es valoren els èxits i en què no ser un superdotat és qualificat de fracàs, admetre que tens un problema és sinònim de valentia, perquè mostrar-se dèbil no és una de les coses més difícils del món. Des d’Andrés Iniesta fins a Edurne Pasaban, passant per Bojan Krkic i Per Mertesacker, diversos esportistes han confessat que han tingut crisis d’ansietat o depressió. Un dels últims ha estat André Gomes, que va admentre a la revista Panenka que se sentia frustrat, que tenia el cap bloquejat i que fins i tot no volia sortir al carrer en alguns moments. Des que va reconèixer el seu problema, sembla que el portuguès s’ha tret un pes de sobre i ha anat millorant progressivament el seu rendiment. I dissabte, a la zona mixta, Gomes va tornar a parlar en públic del que li passa, de per què no aconsegueix jugar com tothom espera d’ell. En va parlar obertament, com si el seu problema hagués estat físic en lloc de psicològic. I això també ha de ser un exemple a seguir. Per tots. Quan es parla clar, s’entenen moltes coses; quan veus que algú conegut, famós, parla clar, et pot animar a fer-ho tu també. Diem que els futbolistes tenen la vida resolta, que tant de bo ens poguéssim canviar per ells..., però resulta que són persones normals.