Aquesta set­mana ha estat prou acla­ri­dora. S’intuïa però la rea­li­tat, de vega­des, costa d’assi­mi­lar. El bar­ce­lo­nisme ha patit com ho feia fa anys perquè, segu­ra­ment, l’actual Barça és com aquell de fa anys. L’equip de fut­bol ha per­dut con­tra la Roma –d’una manera mise­ra­ble– la pos­si­bi­li­tat de for­mar part del selecte grup dels esco­llits que opta­ran a aixe­car la desit­jada lliga de cam­pi­ons del 2018. Aquest cop es pot par­lar de ridícul sense que ningú es posi les mans al cap. Dei­xar esca­par un 4-1 con­tra d’una enti­tat de segona cate­go­ria euro­pea no sem­bla gaire tole­ra­ble. I, és clar, com en aque­lles ja llu­nya­nes èpoques, davant d’un fracàs calia mirar ràpida­ment cap a Madrid. I així va ser. Però a Mr. Oli­ver se li’n va anar el xiu­let i el mira­cle de la Juven­tus no es va con­su­mar. Per poc, però el Real Madrid es va clas­si­fi­car. Històrica­ment, però, davant d’aquest esce­nari, a can Barça sem­pre hi havia un pla C: un fit­xatge il·lusi­o­nant per des­ple­gar la cor­tina de fum davant l’evidència. Ahir no hi va haver nom de crac perquè la fines­tra de les con­trac­ta­ci­ons està tan­cada, però, com per art de màgia, va aparèixer un acord amb l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona per exe­cu­tar l’Espai Barça. Avui ja ningú parla de l’estre­pi­tosa der­rota de Roma.

Pot­ser caldrà mirar enrere i assu­mir que quan un equip només arriba a les semi­fi­nals una vegada en les dar­re­res cinc edi­ci­ons de la Cham­pi­ons és que no és un dels asse­nya­lats. Aquesta tem­po­rada, la Roma a quarts; la pas­sada, la Juve, també a quarts; l’ante­rior, l’Atlético de Madrid, en la mateixa eli­mi­natòria; l’edició 2014/15, cam­pi­ons en el pri­mer any de Luis Enri­que, i en el del Tata Mar­tino, també eli­mi­nat per l’Atlético a quarts. Amb Tito i en tots els anys de Guar­di­ola, com a mínim, semi­fi­nals. Què vol dir això? Que el club ha anat de més a menys i que la famosa evo­lució del mètode no s’ha diri­git pels camins que el bar­ce­lo­nisme espe­rava. Ni tan sols comp­tant amb Messi. Espor­ti­va­ment par­lant, l’enti­tat no ha sabut tocar la tecla que havia de garan­tir la con­tinuïtat d’un model exclu­siu que va esde­ve­nir gua­nya­dor i que va omplir d’orgull l’afi­ci­o­nat per la seva posada en escena tan estètica.

Ara, qui mana a can Barça per desig dels seus socis, vol gua­nyar. Que quedi clar. Bar­to­meu vol gua­nyar com tots els altres pre­si­dents. I ell, com els seus pre­de­ces­sors, s’ha dei­xat aju­dar per tècnics en la matèria. I els d’ara han traçat aquest camí que de moment ser­veix per gua­nyar els cam­pi­o­nats domèstics, però no els euro­peus. I pot­ser ha arri­bat el moment d’accep­tar la nova rea­li­tat. I la nova filo­so­fia. I els nous per­fils dels fit­xat­ges, de tècnics i fut­bo­lis­tes. I la nova invi­si­bi­li­tat del plan­ter. I el nou com­promís amb l’actu­a­li­tat social... En defi­ni­tiva, la nova manera de ser i de fer.