Ferides
Dies de llepar ferides, aquests. I de creure’ns les pròpies mentides quan busquem justificacions a la històrica desfeta de Roma. Com és habitual, i així serà difícil guarir l’evident malaltia, ens perd el costum de no analitzar en profunditat. El barcelonisme ha recuperat allò que semblava tan anacrònic, el disgust d’anar-se’n al llit sense sopar i plantejar-se preguntes retòriques de ben primària resposta. En l’anhel de buscar culpables del formidable trasbals, ens conformem amb les solucions més trillades. En les estúpides enquestes d’aquests dies se t’oferien dues opcions: la culpa és dels jugadors o de l’entrenador? Vaja, dels futbolistes, un equip limitat d’efectius que encara és aguantat pels desgastats protagonistes de les millors nits. Vaja, el mateix tècnic a qui cobríem d’elogis abans-d’ahir per la seva natural capacitat de cuinar plats amb els escassos ingredients que li havien deixat a mà. Hi ha dades que cauen a l’ànima com bombes d’efecte devastador, de les quals només calcularem el grau de desgràcia provocat quan hagin passat els anys. Cap, segurament, tan dura com comprovar que Leo Messi ha guanyat una Champions en set temporades, que encadena tres campanyes eliminat ben lluny de l’objectiu i només acumula quatre títols continentals en catorze temporades de primorosos serveis a la causa. Hem permès que despullessin el geni, l’hem desposseït dels recursos d’acompanyament i encara som incapaços de mirar més enllà. Hem perdut l’estil, talent i les referències d’èxit.
Repasseu la formidable inversió de 500 milions en teòrics reforços i compareu-la amb el rendiment ofert. I si els demagogs insisteixen en el cansament de l’equip, n’hi ha prou esmentant la llarga llista de reserves sense prestació, dels quals Valverde ha renegat per necessitat de continuar guanyant, tal com obliga l’escut. Si busqueu explicacions, prou de maniobres de distracció, prou de cortines de fum engegades pels còmplices en el seu desig d’evitar que assenyalem els autèntics responsables. Mireu com està el filial i la falta absoluta de confiança en la Masia. Sospeseu el galdós paper d’aquest terror a comprometre’s amb la realitat del país. I després, sí, ja podem exigir responsabilitats a qui toca, als màxims responsables d’aquest tràngol. Naturalment, Bartomeu, la junta i els responsables de la deficitària direcció tècnica. La temporada serà bona si s’assoleix el doblet i Griezmann pot ser un reforç excel·lent, però no es tracta d’això si encara som capaços de buscar les autèntiques explicacions a l’empobriment i la certesa que el Barça ja no mana a Europa. Ens cansa mirar enrere per comprovar el que s’ha fet malament. Només queda exigir un canvi de rumb per tornar a les essències, però serà difícil que ho facin aquells que s’han desviat del full de ruta i remuguen contra Valverde per no haver posat Paulinho a Roma, alternativa que ens fa posar les mans al cap. Ahir, el matx contra el València havia de servir per accelerar la recuperació o confirmar la depressió. Va sortir cara, millor així, i no era fàcil aixecar de nou el cap. Tres punts més, un partit menys, ja limitem el recorregut a la pura praxi i l’estadística del rècord d’imbatibilitat. I dissabte, la copa. La directiva, prou coherent, avança que no farà ni un mínim gest de protesta. Així estem. Tocats.