D’acord, vàrem morir ofegats a la Fontana di Trevi mentre Alberto Sordi ens beneïa folrat amb una sotana i Méndez de Vigo tirava a l’aigua propaganda destenyida d’un CDR sediciós, però després d’haver-nos fuetejat en una habitació fosca i recitar-nos els versos més desesperats de suïcides sense vocació, és moment de recuperar el pragmatisme convergent del que ha sepultat el cove i ha regalat el peix descompost a una munió de gats abandonats. Lliga i copa. Doblet. Anys 1952, 1953, 1959, 1998, 2009, 2015 i 2016. Parem màquines. Si per un moment em plantejo el trauma de sobreviure 118 anys essent una fàbrica arqueològica de pets sense contenció i just abans d’estirar la pota, aspiro a repetir qualsevol experiència meravellosa per vuitena vegada, el sentit comú desfet a mans d’una malaltia impronunciable m’animarà a realitzar una celebració antològica. Així doncs, tenim permís per tatuar-nos els versos de Milan Hossa “Roma sense tu és una ciutat sense història” i plorar a barres noctàmbules seduint estranyes, però per decència amb la nostra història estem obligats a refer-nos i gaudir de la possibilitat d’un doblet que s’aconseguiria per vuitena vegada en 90 anys. Dit això, i després de festejar-ho malversant tumultuosament la rebel·lió sediciosa de nosaltres mateixos, serà el moment que algun dels trenta secretaris tècnics es plantegin si ens porten a un creixement sostenible o la festa d’avui ens durà la fam del demà quan Messi faci un “Ni hao” i ens quedem sense trio ni doblets.