La copa del Borbó
El Barça juga demà una final, i com deia aquell, les finals hi són per guanyar-les. I com que és contra el Sevilla, els blaugrana sortiran a la gespa del Wanda com a favorits. Sí, sí! Clars favorits. Només faltaria! Perquè els de Montella no tenen ni un jugador que pugui prendre el lloc a cap dels titulars del Barcelona. Ni un. Així que, d’entrada, el Barça és el favorit. Això sí, després la pilota posarà a cada un al seu lloc i, per fortuna, aquest marge –a vegades força ample– que et dona el futbol i tots els seus imprevistos fa que aquest esport sigui meravellós. El Roma, no fa gaire, ho va deixar clar. I el Liverpool amb el Manchester City. I el Juventus, a Madrid.
La diferència de pressupostos permet al Barça ser el favorit perquè te un gran onze. I per això s’ha passejat en la lliga, en què s’ha exhibit com un conjunt fiable. La columna vertebral de l’equip –Piqué, Sergio, Iniesta i Messi– ha mantingut les essències d’una idea que, encara que sigui per inèrcia, segueix produint èxits domèstics –però no europeus–. A aquest selecte grup cal afegir-hi Ter Stegen, massa vegades protagonista. En la final de la copa de demà, ells, amb Cillessen, més Roberto, Umtiti, Alba, Rakitic, Coutinho i Luis Suárez conformen un grup capaç de guanyar el partit des del rigor de l’habitual posada en escena d’aquesta temporada.
Ara bé, per al Barça, més enllà de la victòria o la derrota contra el Sevilla, el problema no és el seu onze titular. Per al club, el problema del present és molt més conceptual. Els suplents, pagats a preus indecents i encara amb contractes llargs, no aporten el que caldria per restar minuts als escollits, i aquests comencen a estar cansats. El problema del futur és que de l’onze del Wanda, sis futbolistes començaran la temporada que ve superant els 30 anys (Iniesta, 34 –no seguirà–; Luis Suárez, Messi i Piqué, 31; Rakitic i Sergio, 30. I alerta, que Jordi Alba ja en tindrà 29). Tots els que aporten el mètode i tots els fitxatges que han ajudat a completar una era prodigiosa.
I darrere d’ells? Dos factors importants, si em permeteu: un, la massa salarial del club, tan disparada que és impossible col·locar saldos; i dos, la impossibilitat d’equilibrar el problema amb jugadors del planter. Fora bo imaginar que a Aleñá, per fi, li arribarà l’oportunitat, però el projecte esportiu és tan decebedor que la Masia ha estat la primera a rebre’n les conseqüències. I, per tant, amb mals fitxatges que cobren com a cracs i sense l’ànima dels de casa, el futur de Can Barça no dona gaire marge per a l’optimisme. El projecte de Josep Maria Bartomeu –president–, Jordi Mestre –vicepresident esportiu– i Pep Segura –màxima autoritat executiva en futbol– no té res a veure amb les línies que van portar el club a ser la referència mundial. És un altre, tan diferent a l’anterior que ha provocat xocs ideològics en l’estructura esportiva que ha creat uns curtcircuits molt perillosos per al futur de l’entitat. El nou pla mostra escletxes perilloses però fins d’aquí a uns anys no en veurem els resultats. Potser ens atreviríem a dir que comencen a intuir-se, però com que ningú és posseïdor de la bola del futur –ni és la missió del periodisme–, haurem d’esperar a comprovar-ho.
“Barça, Barça, Barça”
És el missatge de la pancarta que el club exhibirà a la grada del Wanda Metropolitano. Aquest és el seu grau de compromís vers la situació que viu el país i davant d’una gran oportunitat per llançar un crit valent cap al món, cap als milers de països que veuran el partit per televisió. Un cop més, l’aficionat culer haurà de mullar-se davant dels Borbons sense el paraigua del club. Comença a estar-hi acostumat. Tenim pressa.