La der­rota con­tra el Roma en la Cham­pi­ons Lea­gue va supo­sar un dur revés a l’actual pro­jecte espor­tiu del FC Bar­ce­lona, que va posar en evidència unes man­can­ces que bona part de l’entorn ja feia temps que aler­ta­ven. El tècnic, Ernesto Val­verde, al final del par­tit va sor­tir plorós. Es va huma­nit­zar davant de tota una afició que, en calent, dema­nava caps i res­pon­sa­bi­li­tats. A Val­verde se li va fer gros el par­tit i el moment, però també va ser pro­fes­si­o­nal a l’hora de car­re­gar-se la res­pon­sa­bi­li­tat una vegada con­su­mat el fracàs.

Els ulls plo­ro­sos de Val­verde, així com també la manera com va tenir de con­tes­tar les pre­gun­tes de la premsa abans del par­tit con­tra el València –amb l’entorn encara encès– em recon­ci­lien amb un entre­na­dor de qui, cer­ta­ment, m’allu­nyen els seus plan­te­ja­ments fut­bolístics. Sim­ple­ment, m’agra­dava més el fut­bol posi­ci­o­nal de Guar­di­ola. El beau­ti­ful foot­ball, que en diuen a Manc­hes­ter. Qüestió de gus­tos, mal­grat que en Pep també caure eli­mi­nat. Però, a Val­verde li reco­nec el mèrit d’haver adop­tat un per­fil molt més mundà, menys diví, més recon­ci­li­a­dor i ama­ble que altres tècnics que han pas­sat recent­ment per la ban­queta del Camp Nou.

Val­verde no és un entre­na­dor estre­lla, ni pretén ser-ho. Ans al con­trari, assu­meix que el seu pas per can Barça ha estat un premi a la seva tra­jectòria i no pas un lloc que el destí li tenia reser­vat per haver ves­tit amb ante­ri­o­ri­tat la samar­reta blau­grana. No creu en la pre­des­ti­nació divina. I, per això, quan parla té molt clar que no està dalt d’una torre de mar­fil, que ha de trac­tar bé la premsa –per molt que algu­nes pre­gun­tes que li fan ni són dig­nes d’un estu­di­ant de pri­mer de grau– i que la seva car­rera pro­fes­si­o­nal dins de l’enti­tat depèn dels equi­li­bris dis­cur­sius que faci entre la direc­tiva, el ves­ti­dor i l’entorn. El ridícul que van fer els blau­grana a Roma –esfu­mant-se la màgia que els va entro­nit­zar en aquell mateix esce­nari, a ritme de Gla­di­a­tor– va obrir la veda a cri­ti­car la pla­ni­fi­cació espor­tiva de l’equip, mal­grat que fins al moment la tra­jectòria en la lliga havia tapat boques. Ara no. Val­verde queda al cen­tre del debat, només pro­te­git per l’escut d’una per­so­na­li­tat que l’huma­nitza davant de qual­se­vol totòleg de l’entorn. M’ho va recor­dar el metge Ricard Pruna, en la pri­mera con­cen­tració que vaig cobrir: “La humi­li­tat és la base del tri­omf.”