L’entrenador humil
La derrota contra el Roma en la Champions League va suposar un dur revés a l’actual projecte esportiu del FC Barcelona, que va posar en evidència unes mancances que bona part de l’entorn ja feia temps que alertaven. El tècnic, Ernesto Valverde, al final del partit va sortir plorós. Es va humanitzar davant de tota una afició que, en calent, demanava caps i responsabilitats. A Valverde se li va fer gros el partit i el moment, però també va ser professional a l’hora de carregar-se la responsabilitat una vegada consumat el fracàs.
Els ulls plorosos de Valverde, així com també la manera com va tenir de contestar les preguntes de la premsa abans del partit contra el València –amb l’entorn encara encès– em reconcilien amb un entrenador de qui, certament, m’allunyen els seus plantejaments futbolístics. Simplement, m’agradava més el futbol posicional de Guardiola. El beautiful football, que en diuen a Manchester. Qüestió de gustos, malgrat que en Pep també caure eliminat. Però, a Valverde li reconec el mèrit d’haver adoptat un perfil molt més mundà, menys diví, més reconciliador i amable que altres tècnics que han passat recentment per la banqueta del Camp Nou.
Valverde no és un entrenador estrella, ni pretén ser-ho. Ans al contrari, assumeix que el seu pas per can Barça ha estat un premi a la seva trajectòria i no pas un lloc que el destí li tenia reservat per haver vestit amb anterioritat la samarreta blaugrana. No creu en la predestinació divina. I, per això, quan parla té molt clar que no està dalt d’una torre de marfil, que ha de tractar bé la premsa –per molt que algunes preguntes que li fan ni són dignes d’un estudiant de primer de grau– i que la seva carrera professional dins de l’entitat depèn dels equilibris discursius que faci entre la directiva, el vestidor i l’entorn. El ridícul que van fer els blaugrana a Roma –esfumant-se la màgia que els va entronitzar en aquell mateix escenari, a ritme de Gladiator– va obrir la veda a criticar la planificació esportiva de l’equip, malgrat que fins al moment la trajectòria en la lliga havia tapat boques. Ara no. Valverde queda al centre del debat, només protegit per l’escut d’una personalitat que l’humanitza davant de qualsevol totòleg de l’entorn. M’ho va recordar el metge Ricard Pruna, en la primera concentració que vaig cobrir: “La humilitat és la base del triomf.”