La destitució de Jordi Lardín i Quique Sánchez Flores s’ha precipitat. Que Quique ja no havia de continuar era una evidència des de feia setmanes, però a dos dies d’un partit importat, em sembla alarmant. Alarmant perquè el club entra en pànic abans de notar la pressió del descens, que depèn més del rendiment del Dépor que no pas del de l’Espanyol. Quique ha forçat la situació. Ha atacat la junta, la direcció esportiva i ara els jugadors. Allò de “si quan pots no vols, quan vols no pots” era un dard enverinat cap al grup. A cinc jornades per al final i amb nou punts de marge sobre el descens, la situació no és tan crítica per prendre aquesta decisió. Evidentment la destitució, en divendres, a menys de 48 hores per al partit amb el Girona, no és, tal com justifica el club, només pel rendiment esportiu. El fons de la qüestió sí, però la decisió s’ha precipitat i les seves conseqüències són ara imprevisibles. El projecte de Quique estava caducat; el de Lardín, probablement també.

El missatge que envia el club és de por, però de fermesa. Una cosa així com “no permetrem que l’equip s’ensorri” també és un missatge per a l’afició. Els gestors de l’entitat prenen les regnes de la situació, però caldria valorar si val la pena donar un divendres al vespre el cop de puny sobre la taula.

Amb tot, caldrà veure si la mesura esperona l’equip, el reconcilia, si més no, una mica amb la grada i s’acaba el curs amb dignitat o bé el terrabastall desequilibra encara una mica més l’equip.