Jornada 34. Aquest migdia s’enfronten a Montilivi dos equips amb realitats que ningú els hauria atribuït a principi de temporada. Imaginar que a cinc jornades del final el Girona rebria l’Espanyol amb onze punts més hauria estat ciència-ficció. I si es constata la posició a la taula de l’equip de Machín, en lluita per una plaça en l’Europa League, i la sorprenent destitució del tàndem Quique-Lardín, el quadre tendeix al surrealisme.

Però és així. I el surrealisme s’explica pel realisme, el que ha practicat el Girona i el seu cautelós entrenador i el que no ha cuidat prou la propietat de l’Espanyol. L’al·lèrgia gironina a vendre fum –d’altra banda lògica en un club que s’estrena a primera– contrasta amb l’estratègia declarativa del president blanc-i-blau, que parla poc i quan ho fa delata que l’esport europeu li queda lluny. Fa dècades el club mirava amb tota la bona intenció d’estimular equip i massa social amb el somni de disputar competició europea... i es despertava a segona divisió. Poden estar tranquils; ara no passarà. No hauria passat ni mantenint Quique Sánchez Flores. Però malgrat que l’hagin fet fora, a Cornellà-el Prat farien bé de no oblidar l’última i encertada petició del tècnic: cal vendre expectatives que s’ajustin a la realitat. La realitat econòmica de l’Espanyol no el situa en la lluita per plaça europea. La del Girona, encara menys. Per això estan tan contents, a Montilivi. I també per això, perquè el seu president va vaticinar allò de “a la Champions en tres anys”, a l’Espanyol ho veuen tot tan negre.