Al final ho han aconseguit, enhorabona. Més repressió en la final de copa. A veure si aprenem d’una vegada a comportar-nos segons dicten els senyors de la majoria autoritària. Un pas més enllà, voluntat d’humiliació als dissidents. De tan gros, ridícul, no tenen aturador en el desvergonyiment. Ja havien deixat ben clar que els importava més la xiulada al Borbó que el que succeís sobre la gespa. I van fer els possibles per trepitjar els drets democràtics d’aquells que consideren dissidents. Malgrat superin a diari el sostre del ridícul en la seva intransigència, ahir van anar un pas més enllà. Què els expliques de la llibertat d’expressió, després de l’espectacular setmaneta que ens han proporcionat dos acreditats piròmans com Zoido i Tebas, entestats a posar a prova, novament, la nostra capacitat de resistència. Ells, a la seva. A prohibir i prohibir-nos, bàsicament. Potser esperaven que ens oblidéssim del discurs reial d’octubre i acotéssim el cap com vassalls davant de l’anacronisme humà, en exercici d’amnèsia després de les humiliacions i arbitrarietats que ens fan entomar. Davant aquest crescendo autoritari, ja pot prodigar-se Bartomeu amb els seus funambulismes dialèctics que rebrà igual de tots cantons. Des d’una banda, la nostra, que hauria de ser també la dels gestors, només ens queda la tossuderia d’apel·lar a la catalanitat com a signe imprescindible d’identitat. Cansa força l’opció d’equidistància mesella de no fer-los emprenyar que serà pitjor. Més emprenyats que nosaltres quan desitgem preservar la dignitat, difícil. Llàstima que el soroll ampliat pels repressors hagi impedit realçar com calia els quatre triomfs consecutius, proesa inèdita des d’abans de la guerra, que ja és dir. A ells, què els expliques, si estan en una altra croada, ben peculiar i ben seva.

Sembla mentida, però al final el matx es va disputar. No quedava altra revenja més assenyada que guanyar i fer-ho així, de panadera i exhibició. El Sevilla, tal com anunciava Banega, no gira rodó i el Barça de Valverde va emprenyar encara més aquells que recorden Roma, calamitat que ens acompanyarà força temps. Com que Messi cobejava el repte de continuar marcant en les finals per assolir un registre fixat en els llunyans temps de Zarra, no calien més motivacions ni apriorismes. L’argentí acostuma a complir allò que es planteja, prou ho sabem. El guió va discórrer tan previsible al verd com abans a la llotja. Es tractava de marcar primer per erosionar les ínfules i la resistència rival. Si tots els reserves estiguessin al nivell de Cillessen, el Barça podria ambicionar molt més. I amb un parell de detalls de l’astre, l’instint golejador de l’uruguaià i la comparsa concentrada, final despatxada en un tres i no res, quatre copes seguides al sarró. Sempre resulta millor demanar respecte quan guanyes així. Valorem el doblet com toca, que no sempre és diumenge. A més, era el penúltim títol que recollia Iniesta. Ara ja ens podem centrar en la nostàlgia per la seva marxa i aquesta follia de la directiva per carregar el neuler de les culpes a Valverde quan Roma, bàsicament, només va ser la mostra dels seus errors en fitxatges. Sobretot, no oblidem la repressió d’ahir. En especial, Bartomeu i els seus, que permeten aquest tracte insultant a la gent blaugrana. O sigui, als catalans, per extensió.