El clàssic, de groc
El groc no és el meu color preferit, però davant d’un quadre com La migdiada, de Vincent van Gogh, amb molt de groc, vaig quedar bocabadat (Musée d’Orsay, París). El groc va dominar la paleta del geni neerlandès del postimpressionisme a qui, curiosament, se li atribueix la frase següent: “Per la meva part, estic decidit a no tenir més armes que el meu pinzell i la meva ploma”...
Els fets ocorreguts en la final de la copa de Felip VI a Madrid, amb les forces policials requisant qualsevol peça de roba o objecte de color groc (samarretes, bufandes, rètols...), a més d’estelades, als aficionats del Barça, una requisada posteriorment justificada pel ministre de l’Interior, Zoido, a banda d’indignació i impotència, perquè es tracta d’un abús de poder i d’una vulneració flagrant de la llibertat d’expressió injustificables, provoca vergonya aliena. Aquesta desmesura en la repressió és el que els està posant en evidència davant d’Europa.
Contra tanta injustícia, la resposta per part del Barça ha de ser contundent. D’entrada, s’ha d’exigir que la directiva prengui totes les iniciatives necessàries per arribar fins a les últimes conseqüències i que les declaracions fetes fins ara, tant pel president J.M. Bartomeu com pel portaveu Josep Vives, no quedin en un postureig de cara a la galeria (estem molt enfadats, però girem full)...
Paral·lelament, en aquest afer que ens posa a prova a tots, a la massa social se’ns presenta una oportunitat –que ni pintada per Van Gogh– d’expressar el sentiment de resistència, tot enviant un missatge al món tan impactant com el del convertir el Barça-Madrid del 6 de maig vinent, en què –segurament– celebrarem el títol (major) de lliga (que demà hem de segellar a Riazor) com “el clàssic de groc”. Cent mil barcelonistes omplint el Camp Nou amb les nostres armes, les samarretes i les bufandes, de color groc. El temple tenyit de groc. Això és ser més que un club.
Roma no s’oblida
L’exhibició (no sorprenent) de futbol que va fer el Barça en la final de la copa espanyola ratifica la certesa que el nostre onze titular, convenientment dosificat, és superior a qualsevol dels tres semifinalistes d’aquesta Champions de la qual ens vam autoexcloure patèticament, començant per la penya dels germans Padrós (Mira que en són de vulnerables! Això sí, a la seva àrea està prohibit xiular penal. És vergonyós!). I dic dels tres, perquè a la Roma fins i tot en el precari estat –físic, mental i tàctic– en què vam enfrontar-nos-hi –tant aquí, com ridículament allà–, teníem l’obligació de superar-la.
Ens hem de conformar (i observo, sense sorpresa, que al sector del barcelonisme conformista, que tant em sulfura, no li costa gens de fer-ho) amb ser els millors d’Espanya, amb una autoritat incontestable (això és clar; com també, en canvi, i al meu parer, que no merita guanyar una copa cremant els titulars per eliminar el Celta, l’Espanyol i el València), quan encara teníem un equip, amb Leo Messi, per tornar a ser els reis d’Europa i del món.
De totes les valoracions públiques fetes pels jugadors, tècnics i directius després de la final, l’única que desprèn un punt d’autocrítica és la de Sergi Busquets: “Roma va fer molt de mal i no es pot oblidar, però guanyar un títol [la copa] i estar a prop d’un altre [la lliga] és per dir que la temporada ha estat molt bona.” El guerrer amb l’orgull tacat i la ferida oberta. Roma no s’oblida. I el seu record ens hauria de marcar el futur...
