Girar cua
Diuen que Bartomeu es disposa a donar un cop de timó per tornar a les arrels, a la coherència de model. Al·leluia, ja tocava. Tant de bo s’acabi la fal·lera de buscar “negres forts”, en desafortunada definició apareguda dies enrere, i pagar fortunes per mediocritats i cromos variats que anul·len la progressió dels futbolistes forjats a casa, aquells que aprenen durant anys com interpretar la partitura d’èxit. Si els gestors respectessin les lliçons fonamentals de la història culer, tasca gens complicada, optarien per confiar en els futbolistes de la Masia i anar al mercat, exclusivament, per buscar el talent que cal per mantenir el nivell exigit al cim. I planificar a llarg termini amb criteri. Ho deia Helenio Herrera fa més de mig segle i Cruyff i Guardiola ho van polir en marbre fins a arrodonir l’estil Barça, avui encara tan admirat com vigent. Diuen que Bartomeu prefereix delegar, que siguin els professionals qui maneguin aquesta complexa raresa coneguda com a futbol. En tal cas, preguem-li que, havent-s’ho repensat, sàpiga triar en qui confia. Només cal situar al capdavant del quadre tècnic gent vàlida, acreditada, prou coneguda, no bergants capaços de fitxar 34 jugadors en 30 mesos per al filial, desori encara poc denunciat. Ja planyem García Pimienta abans de començar. Quan escoltem les opinions d’aquells que saben d’això, tothom diu meravelles d’ell i patim de valent, no fos cas que sigui engolit per les feres, per la mediocritat d’aquells que dediquen tota l’energia a salvar el seu fantàstic lloc de treball i amagar les carències. I en són uns quants, aquest llast de resistència generat per l’aquiescència del mateix Bartomeu. Si Pimi arregla l’ascensor espatllat i s’erigeix en clara mostra de la imprescindible Masia d’entrenadors que el club tampoc no ha cuidat, aviat serà anul·lat pels envejosos.
Encantats que Bartomeu vulgui deixar-se d’experiments. En altres àmbits, també fora excel·lent que fugís del parany on l’han ficat, empenyent-lo cap al funambulisme i la rebutjable equidistància. Fa vuitanta anys que els teòrics del barcelonisme, no pas ahir, deixaven ben clara i separada la diferència entre partidisme polític i defensa del país. El Barça no ha fet mai política, només ha representat Catalunya per identitat i coherència i s’ha integrat de manera natural en les lluites socials de reivindicació nacional sense embuts ni cap mania de quedar bé. En una altra vessant, també convé girar cua ràpid d’altres dèries. En lloc de gaudir i valorar el vuitè doblet de la història, tothom sembla pendent de la Champions. Resulta sorprenent que l’èxit o fracàs del curs depengui del que faci el Madrid. Deu ser que hem oblidat aquells temps feliços, quan fèiem la nostra ignorant-los. Com més Barça érem, menys empràvem el blanc com a eterna referència comparativa. Com majors són els dubtes interns, més patiment de viure pendents de l’antítesi. Bartomeu torna a la casella de sortida. Allà també s’adonarà que convé manar i conduir el vestidor, que no tot consisteix a pagar-los fantàsticament per tenir-los contents, com ha fet fins ara. S’ha d’aplicar criteri, lideratge. El que tots sabem, ben fàcil. Sempre, és clar, que no guardis altres inconfessables interessos o vulguis apostar per mediocres que tapin les teves carències i et serveixin d’escut.