Més respecte per a Pesic

La tendència a desit­jar o donar més valor a allò que no es té és innata a l’ésser humà. A can Barça, a la secció de bàsquet, és l’esport pre­di­lecte des que l’equip ha des­ca­val­cat de l’aris­tocràcia euro­pea i els títols arri­ben amb comp­ta­go­tes. Enguany no n’és cap excepció. La des­co­mu­nal tem­po­rada del Zal­gi­ris ha reac­ti­vat amb força la creença que Jasike­vi­cius és la per­sona a la qual s’han de donar les claus del Palau per recu­pe­rar el pres­tigi per­dut. Però, per A o per B, el tècnic i el club no s’han entès en els dar­rers dos estius, i ara la seva cotit­zació s’ha dis­pa­rat.

El cos de l’afi­ci­o­nat blau­grana li demana un (altre) sac­seig, pot­ser empor­tat per la frus­tració de veure, per exem­ple com el Madrid acce­deix a la final a qua­tre en una tem­po­rada en què les lesi­ons l’han mas­sa­crat. Això fa mal. Però també hau­ria de tenir més pers­pec­tiva abans de cre­mar-ho tot i veure on era aquest equip fa tres mesos i on és ara. La mateixa plan­ti­lla, sense can­vis. I aquí hi ha la mà de Sve­tis­lav Pesic. Ell, que estava esquiant a Àustria quan li va tru­car el pre­si­dent Bar­to­meu, va plan­tar-se a Bar­ce­lona sense exi­gir res. I, amb el que ja hi havia i sem­blava que no ser­via, va gua­nyar la copa, el pri­mer títol de les últi­mes tres tem­po­ra­des. I si acaba alçant la Lliga Endesa i arro­do­nint un doblet històric? Pesic no és un tècnic qual­se­vol i s’ha de valo­rar el pas que va fer i el moment en què el va fer perquè hi tenia molt més a per­dre que a gua­nyar. Així que, abans de bus­car-li un subs­ti­tut, dei­xem-lo tre­ba­llar.