La tendència a desitjar o donar més valor a allò que no es té és innata a l’ésser humà. A can Barça, a la secció de bàsquet, és l’esport predilecte des que l’equip ha descavalcat de l’aristocràcia europea i els títols arriben amb comptagotes. Enguany no n’és cap excepció. La descomunal temporada del Zalgiris ha reactivat amb força la creença que Jasikevicius és la persona a la qual s’han de donar les claus del Palau per recuperar el prestigi perdut. Però, per A o per B, el tècnic i el club no s’han entès en els darrers dos estius, i ara la seva cotització s’ha disparat.

El cos de l’aficionat blaugrana li demana un (altre) sacseig, potser emportat per la frustració de veure, per exemple com el Madrid accedeix a la final a quatre en una temporada en què les lesions l’han massacrat. Això fa mal. Però també hauria de tenir més perspectiva abans de cremar-ho tot i veure on era aquest equip fa tres mesos i on és ara. La mateixa plantilla, sense canvis. I aquí hi ha la mà de Svetislav Pesic. Ell, que estava esquiant a Àustria quan li va trucar el president Bartomeu, va plantar-se a Barcelona sense exigir res. I, amb el que ja hi havia i semblava que no servia, va guanyar la copa, el primer títol de les últimes tres temporades. I si acaba alçant la Lliga Endesa i arrodonint un doblet històric? Pesic no és un tècnic qualsevol i s’ha de valorar el pas que va fer i el moment en què el va fer perquè hi tenia molt més a perdre que a guanyar. Així que, abans de buscar-li un substitut, deixem-lo treballar.