I després d’Iniesta...

La tem­po­rada del Barça no s’ha aca­bat. Queda el clàssic de diu­menge al Camp Nou, que­den qua­tre jor­na­des per tan­car una lliga històrica sense cap der­rota, que­den qua­tre par­tits per con­so­li­dar la cin­quena Bota d’Or de Leo Messi... i que­den qua­tre opor­tu­ni­tats més, les últi­mes, per veure Andrés Ini­esta pas­sant, con­tro­lant, con­duint i dri­blant amb la samar­reta del Barça. No es tracta de posar-se nostàlgics. És un pri­vi­legi i convé no des­a­pro­fi­tar-lo, pel que pugui pas­sar. Perquè Ini­esta, ara ja és ofi­cial, plega, marxa i amb ell marxa una part sig­ni­fi­ca­tiva del millor Barça de la història, de la seva màgia, del seu estil i del seu fut­bol. No és, per tant, una baixa més, com tam­poc ho va ser la de Xavi Hernàndez ara fa tres anys. Les dues suma­des dei­xen Messi com a últim mohicà d’aquell podi de la Pilota d’Or de l’any 2010, que va trans­por­tar el Barça de Guar­di­ola, el de les 6 copes, el de l’estil de joc iden­ti­tari i el de la Masia, a l’olimp de la història del fut­bol. El Barça va cele­brar ahir el doblet. Ho va fer amb ale­gria, amb una rua, amb milers de culers al car­rer, amb tots els honors de qui acaba de sumar 30 copes i 25 lli­gues, amb aque­lla tran­quil·litat d’espe­rit que dona haver com­ple­tat una feina magnífica. Però, també, amb la nostàlgia del que s’acaba i amb la incer­tesa del que pas­sarà el dia després. És men­tida que el bar­ce­lo­nisme no valori ni dis­fruti aquest vuitè doblet de la seva història. Els afi­ci­o­nats culers també saben que gua­nyar un tri­plet és un fet excep­ci­o­nal, que ha pas­sat molt poques vega­des i que ningú com ells ha pogut assa­bo­rir en dues oca­si­ons. Però és cons­ci­ent també que el seu equip ha per­dut alçada a Europa, ha per­dut part del vir­tu­o­sisme que havia tin­gut el seu fut­bol i també ha per­dut pro­ta­go­nisme del plan­ter al seu equip. I l’adeu d’Ini­esta ho agreuja tot i posa el club, els seus res­pon­sa­bles espor­tius, davant el mirall pel que no han fet durant els últims anys i davant el repte de rever­tir aquesta tendència. És pos­si­ble que el fit­xatge de Cou­tinho hagi estat un pri­mer pas per acon­se­guir-ho. Però és neces­sari, fins i tot urgent, fer unes quan­tes pas­ses més i no exclu­si­va­ment a base de talo­nari i de cor­re­gir els errors en la con­fecció de la plan­ti­lla, sinó – i sobre­tot– a base de valen­tia per no aban­do­nar la marca que ha fet el Barça dife­rent de tots.