Boxejar amb jugadors de nom consonàntic allà on Stalin va perdre la falç, rebre amb apatia la visita d’uns fills il·legítims de Kafka a Montilivi, passejar pels fiords cercant calaveres foradades per un martell, i així, successivament, per guanyar-se el dret de jugar contra el desnonat de la Champions. D’acord, soc un amargat marginal i repinto el got mig buit per tal d’omplir-lo amb lubricants sanguinis, però aquest panorama de desgast estèril em porta a dues conclusions sustentades per un màster de la Universidad Juan Carlos el Último que vaig cursar durant un intercanvi idiomàtic en un hotel de Lloret: la primera, si és positiu prioritzar Europa a la necessitat de consolidar-se a primera després d’una temporada de matrícula d’honor, o sigui, si la il·lusió objectiva d’un repte acollonant no ens porta a cremar etapes amb massa celeritat, i la segona, si darrere aquest anhel de peregrinar a Schleswig-Holstein no s’hi amaga un desig de fotre el camp d’Espanya cada quinze dies per oblidar-nos que ens és impossible oblidar.

En definitiva, si no estem satisfets amb ser ciutat de moda catalana i decidim menjar-nos el mercat europeu, alegria màxima i a gaudir-ho repetint la cita machiniana de “No os podéis imaginar como la vuelvo a tener ahora”, però si al final defallim, en silenci i sense dir-ho gaire alt, recordarem que l’èxit d’avui es va gestar l’endemà del trauma del Lugo, i per tant, una gran aventura europea pot iniciar-se en restar a contrapeu a l’entrada de casa quan tots volíem córrer nord enllà.