Llàstima que la matèria no s’estudiï a universitats i laboratoris, a la recerca d’una conclusió lògica. El nefast record de Roma no marxa ni amb doblet, ni amb aigua calenta. Costa un munt recuperar l’ànim culer després de tan formidable patacada. Avui toca clàssic i ningú ho diria, comprovat que continuem atrapats allà, com si no haguéssim sortit encara de l’Olímpic. Repetim un peculiar dia de la marmota futbolística amb la variant d’una projecció: 26 de maig a Kíev. Emprem la cabalística, els capicues i el que tenim a mà en el prec d’evitar allò inevitable. Quines semifinals de Champions més depriments: uns que guanyen perquè sí i per decisió inapel·lable del col·lectiu arbitral i tres de comparsa que hauríem batut sense gaires esforços. I no ens en sortim de tal exercici masoquista. Aferrats a Jurgen Klopp com si fos Santa Rita, malgrat constatar que aquest Liverpool és una broma. Com ens agrada arrebossar-nos de contrarietat, segur que d’aquí a la final se’ls lesionen Salah, Mané i Firmino, l’únic trio presentable. Té conya invocar el record d’un tal Alan Kennedy, que ja deu tenir nets, encarregat de batre el Maligne per darrer cop en una final, fa un munt d’anys. Ens espera una dura penitència després de tan gros disgust, en som ben conscients. A sobre, diran que han marcat època i ens ofegarem sota la previsible allau de la seva propaganda. No ens hem mogut de Roma, atrapats emocionalment i amb pànic a la pedregada imminent.

Si guanyes el clàssic, se suposarà que era la teva obligació. En cas de golejar, et passaran les tretze orelludes per la cara com a resposta. Si perds, a sobre els dones l’alegria de trencar-te la ratxa invicta, l’únic caramel que et queda per endolcir l’agror. Vist el panorama, dipositem l’esperança a prioritzar l’actuació del barcelonisme, que els seguidors siguin els grans protagonistes de la vetllada en clau nostrada, aquella que caracteritzava el Barça abans que els gestors es tornessin equilibristes de vocació. De groc i amb ganes de reivindicació, de posar fermesa contra tanta tebior, contra tants fenòmens gens democràtics, sigui a la vida o al futbol. Almenys això semblaria lògic. La gent blaugrana, decidida a mostrar que som com som de tota la vida i mai ningú no ens podrà tòrcer. Si voleu motivació, busqueu-la en el petó de la senyora quan la van obligar a desprendre’s de la samarreta groga al Metropolitano. Al camp, que Messi recordi les seves possibilitats d’aconseguir la Bota d’Or i no deixi passar l’oportunitat de revenja, ell, sempre engrescat per excel·lir. Penseu en l’aparador mundial, en les ganes d’enviar un missatge arreu, sigui esportiu, sigui en defensa dels drets més elementals. Davant d’un clàssic a l’estadi, mai toca presentar-se al camp desmenjat o depressiu. El marcador final posseeix un valor simbòlic formidable, prou sabem què significa derrotar els blancs. Si la seva sort i tentacles infinits costen tant d’entendre i pair, deixeu-nos paladejar el sabor d’una victòria, i després ja ens tornarem a capficar. Per cert, en el cas de buscar medicament que guareixi el dolor que causa l’única Champions alçada en set anys per tot un Messi, n’hi ha prou assenyalant els autèntics responsables i canviar-los amb el vot, abans que entrem en postració profunda i Roma es converteixi en una ciutat eterna i eternitzada.