Fa uns dies explicàvem la condició de pioner de l’alpinisme català a l’Estat espanyol. Encara ara, 44 anys després de la primera expedició catalana reeixida a un vuit mil –l’Annapurna Est (8.026 m)–, l’alpinisme del nostre país continua sent el més rellevant de la península, juntament amb el basc. Deu anys després d’aquella ascensió històrica se’n va produir una al mateix massís potser menys coneguda, però molt més rellevant quant a dificultat i esperit de transgressió. De fet, encara ara és considerat l’episodi més brillant de l’alpinisme català, a l’altura de les millors escalades internacionals. La van protagonitzar Nil Bohigas i Enric Lucas a la cara sud de l’Annapurna Central (8.051 m), el 3 d’octubre del 1984. Una data difícil d’oblidar per la complexitat d’aquella ascensió –va ser feta en estil alpí durant set jornades– i per la seva enorme dificultat tècnica (V+/A2 a 7.000 m).

Gairebé sense informació sobre la paret i amb uns recursos molt limitats, els dos alpinistes catalans, aleshores joveníssims (23 anys, Lucas, i 26, Bohigas), es van plantar al peu de la cara sud d’aquella muntanya acompanyats només de les seves parelles sentimentals, Anna Masip i Montse Soteras. Arribar-hi ja va ser tota una odissea. La dotzena de xerpes que havien contractat els van abandonar perquè no volien creuar la glacera camí del santuari de l’Annapurna, i els expedicionaris i les seves companyes es van veure obligats a traslladar tot el material (uns 200 kg) fins al camp base. Finalment, a final de setembre, Bohigas i Lucas van començar la progressió des del primer bivac (5.800 m) amb la motivació al màxim i un pensament d’inconsciència i despreocupació propis de l’edat i de la seva condició de hippies. Una combinació sense la qual l’escalada probablement no hauria arribat a bon port: “Vam fer l’Annapurna perquè no sabíem que era impossible abans de sortir de Barcelona”, va explicar Lucas en una ocasió.

Al davant els esperaven 2.300 m de paret sense cordes fixes ni campaments ni oxigen suplementari. Una ascensió purista, lleugera i visionària que anticipava tendències futures en l’alpinisme. Una ascensió, a més, no exempta de dificultats inesperades, com ara la pèrdua del piolet de Lucas.

Només per superar el pas clau, un tram d’una cinquantena de metres a 7.150 m d’altitud, on l’any 1982 va fracassar una expedició francobritànica, van necessitar una jornada sencera. Seccions sense corda per anar més ràpid, terrenys mixtos, trams de roca... Bohigas i Lucas ho van superar tot fins a plantar-se al cim de l’Annapurna Central, uns quaranta metres per sota del Principal. Un moment per a ells dos sols després de sis dies i sis nits d’activitat formidable –el setè dia el van dedicar al descens–, però també un moment per a la història d’aquest esport malgrat la poca transcendència que la seva escalada va tenir en aquell moment. Amb els anys, els reconeixements han estat unànimes. Ueli Steck, l’últim gran avantguardista, desaparegut l’any passat, va admetre que l’ascensió catalana havia inspirat la tremebunda i perillosíssima escalada que va fer a la cara sud de l’Annapurna en només 28 hores. El llegat deixat per Lucas i Bohigas –aquest últim mort ara fa dos anys– continua insuperat al nostre país. L’ascensió a la Magic Line del K2 (2004) és l’única que s’hi acostaria. I només unes poques ascensions d’alpinistes no catalans s’hi poden comparar.