Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón
Era la cançó del Serrat però, també, la realitat futbolística del Barça de la dècada dels cinquanta, el de les cinc copes, el d’una època brillant i productiva sovint recordada. Aleshores es jugava amb cinc davanters que es repartien tot l’atac i que provocaven uns resultats espectaculars. L’evolució va buscar la seguretat restant atacants i sumant defensors amb l’objectiu de no encaixar gols. La dècada dels noranta va ser dura de pelar. Mai com aleshores els cinemes i els teatres han estat tan plens...
Per sort per a la vista –i per a les vitrines del museu del Barcelona– Johan Cruyff va instal·lar el seu mètode. Des d’aleshores, el Barça ha estat un rara avis contracultural que a base d’estimar la pilota s’ha acabat convertint en la referència del sector. La suma de tants matisos comença a marejar, però l’evolució del fenomen ens situa ara en un punt interessant. El Barça de Messi i Suárez es va reforçar amb Dembélé i Coutinho i, aviat, ho farà amb Griezmann. En definitiva, un extraterrestre i quatre extraordinaris futbolistes, tots d’atac i titularíssims, en un mateix planter. Inaudit. Perquè els caps pensants acostumen a buscar el talent en posicions diferents per mirar d’alinear-los a tots i treure d’ells el màxim profit sempre.
Valverde tindrà uns jugadors meravellosos, però la temporada ha refermat els seus ideals futbolístics no sempre acadèmicament vinculats a la història recent del club, però sí a determinats conceptes que mantenen la inèrcia d’aquesta peculiar manera d’entendre el futbol, per exemple, posar el focus al mig del camp. En els partits que han marcat la temporada el tècnic ha preferit equilibrar amb un quart migcampista abans d’apostar per un tercer davanter. El conjunt, excepte a Roma, s’ha sentit còmode. Però malgrat el missatge de Valverde i l’adeu d’Iniesta, el club ha decidit entregar a l’entrenador un altre atacant, indiscutible ell, una estrella mundial.
Amb l’exercici a punt de tancar-se, comença el debat de la temporada següent. Fa l’efecte que amb tants especialistes d’atac, Coutinho es convertirà en interior i que, per tant, haurà d’aprendre a aplicar-se en defensa. Enguany no ho ha fet i per això, amb ell al mig del camp, l’equip ha patit molt. Igual que Dembélé. Oblidada la lesió, va exhibir un bon nivell dimecres contra el Vila-real, un equip agraït per atacar els espais. Un altre que s’haurà d’aplicar per reinventar-se mirant cap enrere. Com Griezmann, un segon punta complementari d’un davanter gran, com Diego Costa a l’Atlético i Luis Suárez, al Barça. Però aquí la llibertat la té Messi, així que el francès s’haurà d’espavilar per adaptar-se ràpid i aportar a l’equip virtuts diferents a les que l’han dut al Camp Nou. A la banda dreta, potser, fent més tasques defensives que en tota la seva vida. Nous rols, nova vida.
El que és evident és que Valverde no farà bogeries perquè des del sentit comú, segurament amb menys coneixements que alguns dels seus predecessors, ha trobat la fórmula per sentir-se i fer sentir la majoria del vestidor, a gust. Així que es fa difícil pensar en un atac format per Coutinho, Suárez, Messi, Griezmann i Dembélé. Fa l’efecte que no caldrà que el Serrat torni a composar en blaugrana...
Govern
Catalunya en tindrà aviat. Per anar endavant i preparar-ho tot. República o desaparició. Tenim pressa.