Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón

Era la cançó del Ser­rat però, també, la rea­li­tat fut­bolística del Barça de la dècada dels cin­quanta, el de les cinc copes, el d’una època bri­llant i pro­duc­tiva sovint recor­dada. Ales­ho­res es jugava amb cinc davan­ters que es repar­tien tot l’atac i que pro­vo­ca­ven uns resul­tats espec­ta­cu­lars. L’evo­lució va bus­car la segu­re­tat res­tant ata­cants i sumant defen­sors amb l’objec­tiu de no encai­xar gols. La dècada dels noranta va ser dura de pelar. Mai com ales­ho­res els cine­mes i els tea­tres han estat tan plens...

Per sort per a la vista –i per a les vitri­nes del museu del Bar­ce­lona– Johan Cruyff va ins­tal·lar el seu mètode. Des d’ales­ho­res, el Barça ha estat un rara avis con­tra­cul­tu­ral que a base d’esti­mar la pilota s’ha aca­bat con­ver­tint en la referència del sec­tor. La suma de tants mati­sos comença a mare­jar, però l’evo­lució del feno­men ens situa ara en un punt interes­sant. El Barça de Messi i Suárez es va reforçar amb Dembélé i Cou­tinho i, aviat, ho farà amb Gri­ez­mann. En defi­ni­tiva, un extra­ter­res­tre i qua­tre extra­or­di­na­ris fut­bo­lis­tes, tots d’atac i titu­laríssims, en un mateix plan­ter. Inau­dit. Perquè els caps pen­sants acos­tu­men a bus­car el talent en posi­ci­ons dife­rents per mirar d’ali­near-los a tots i treure d’ells el màxim pro­fit sem­pre.

Val­verde tindrà uns juga­dors mera­ve­llo­sos, però la tem­po­rada ha refer­mat els seus ide­als fut­bolístics no sem­pre acadèmica­ment vin­cu­lats a la història recent del club, però sí a deter­mi­nats con­cep­tes que man­te­nen la inèrcia d’aquesta pecu­liar manera d’enten­dre el fut­bol, per exem­ple, posar el focus al mig del camp. En els par­tits que han mar­cat la tem­po­rada el tècnic ha pre­fe­rit equi­li­brar amb un quart mig­cam­pista abans d’apos­tar per un ter­cer davan­ter. El con­junt, excepte a Roma, s’ha sen­tit còmode. Però mal­grat el mis­satge de Val­verde i l’adeu d’Ini­esta, el club ha deci­dit entre­gar a l’entre­na­dor un altre ata­cant, indis­cu­ti­ble ell, una estre­lla mun­dial.

Amb l’exer­cici a punt de tan­car-se, comença el debat de la tem­po­rada següent. Fa l’efecte que amb tants espe­ci­a­lis­tes d’atac, Cou­tinho es con­ver­tirà en inte­rior i que, per tant, haurà d’apren­dre a apli­car-se en defensa. Enguany no ho ha fet i per això, amb ell al mig del camp, l’equip ha patit molt. Igual que Dembélé. Obli­dada la lesió, va exhi­bir un bon nivell dime­cres con­tra el Vila-real, un equip agraït per ata­car els espais. Un altre que s’haurà d’apli­car per rein­ven­tar-se mirant cap enrere. Com Gri­ez­mann, un segon punta com­ple­men­tari d’un davan­ter gran, com Diego Costa a l’Atlético i Luis Suárez, al Barça. Però aquí la lli­ber­tat la té Messi, així que el francès s’haurà d’espa­vi­lar per adap­tar-se ràpid i apor­tar a l’equip vir­tuts dife­rents a les que l’han dut al Camp Nou. A la banda dreta, pot­ser, fent més tas­ques defen­si­ves que en tota la seva vida. Nous rols, nova vida.

El que és evi­dent és que Val­verde no farà boge­ries perquè des del sen­tit comú, segu­ra­ment amb menys conei­xe­ments que alguns dels seus pre­de­ces­sors, ha tro­bat la fórmula per sen­tir-se i fer sen­tir la majo­ria del ves­ti­dor, a gust. Així que es fa difícil pen­sar en un atac for­mat per Cou­tinho, Suárez, Messi, Gri­ez­mann i Dembélé. Fa l’efecte que no caldrà que el Ser­rat torni a com­po­sar en blau­grana...