Segurament els primers que van decidir fer el passadís a un rival que acabava de guanyar un títol ho van fer com a senyal de reconeixement i com a símbol d’esportivitat cap a l’adversari. Un acte tan simple com lloable cap a un equip que ha estat el millor de la competició i s’ha merescut el guardó. Si no m’equivoco aquest costum té l’origen en la cultura esportiva anglosaxona. Al futbol britànic és més que habitual veure’l, també en el rugbi, un esport on tots aquests valors es consideren fonamentals.

Hi ha països com Itàlia on aquesta tradició no existeix i a l’Estat espanyol, regirant les cròniques esportives trobarem que es va fer per primer cop fa gairebé 50 anys. El maig del 1970 l’Athletic de Bilbao li va fer el passadís a l’Atlético de Madrid que acabava de guanyar la lliga. No s’ha aclarit del tot, però sembla que la idea la va tenir el tècnic anglès dels bascos, Ronnie Allen.

Lamentablement un acte que no hauria de generar cap discussió es converteix en focus de polèmica gairebé cada temporada. Quan no és un equip el que no el vol fer és l’altre. Es donen tota mena d’excuses i fa la impressió que més que un reconeixement al campió es pretén convertir el passadís en una humiliació a qui el fa. Em costa molt d’entendre aquesta polèmica, alimentada en bona part, i em sap greu dir-ho, per alguns col·legues de professió que semblen més aficionats que no pas periodistes.

Sigui com sigui el Madrid va decidir no fer el passadís al Barça, el mateix que alguna altra vegada han fet també els blaugrana. I Gerard Piqué va decidir després del partit i durant la celebració de la lliga demanar a tot l’staff que fes el passadís als jugadors. Tècnics, delegat, fisios, recuperadors i responsables de material van fer cas a la petició de Piqué i ordenament es van situar a banda i banda per fer el passadís als campions.

No hauria estat potser millor, encara que només sigui per una vegada, que hagués estat al revés i el passadís l’haguessin fet els jugadors a la resta de l’equip? No hauria estat tot un detall per part dels jugadors agrair amb un passadís a la resta de persones de l’equip que normalment passen més desapercebuts en el dia a dia?

O és que potser la bombolla en la qual viuen molts d’ells no els deixa tocar de peus a terra i veure una altra realitat que també existeix?