Abans que no es converteixi també en el parc temàtic per a devoradors de refrescos i d’hamburgueses que ens imposen els provincians homes de negocis i professors universitaris que visiten a ports pagats els estadis dels EUA, anar al Camp Nou de tant en tant encara té la virtut de poder-ho comparar amb les anades esporàdiques al Gran Teatre del Liceu per assistir a la representació d’una òpera.

Els elements essencials comparables són diversos i els punts de vista tan variats com els pisos, les graderies, els seients i les butaques des d’on s’observa allò que passa al terreny de joc o a l’escenari.

Prendre l’estadi com un tot ja ens permet posar en relleu el resultat d’un procés de distanciament que ha tingut en l’evolució de la instrucció del poble ras i l’expansió de l’estupidesa del darrer mig segle l’angle de separació de dues línies que havien estat paral·leles: l’espectacle popular d’una pràctica esportiva tenia tant a veure amb l’observació d’una manifestació artística com distinta era la competència comprensiva a l’hora de distingir-ne els codis, perquè es tractava de veure i interpretar el que passava al camp o a l’escenari. Ara ja no. Diumenge, aprofitant l’impacte global de l’audiència d’un Barça-Madrid, com el regidor d’un plató immens, el locutor va forçar la concurrència a fer voleiar extasiadament els banderins pagats pel club per convertir l’espectador en el decorat d’un missatge que s’interpreta, més que pel que passa al camp, pel que s’observa per pantalla.