Fa quinze dies publi­cava un arti­cle en què reco­nei­xia que, mal­grat l’excel·lència fut­bolística amb la qual el Barça havia jugat la final, no va ale­grar-me el títol de copa. Menys encara després que, de manera tan ines­pe­rada, l’equip no es clas­si­fiqués per a la semi­fi­nal de la Cham­pi­ons a con­seqüència d’un par­tit lamen­ta­ble a Roma en què, cer­ta­ment, va merèixer l’eli­mi­nació. Avui també he de reconèixer que pràcti­ca­ment no he cele­brat la con­se­cució del títol de lliga tres jor­na­des abans (que hau­rien pogut ser qua­tre si el Barça no tingués pen­dent un par­tit ajor­nat) del seu aca­ba­ment. Pot­ser m’equi­voco, però tinc la sen­sació que, tot i el doblet, hi ha una mena de des­men­ja­ment en la cele­bració dels èxits del Barça. Tam­poc vol­dria gene­ra­lit­zar, però els bar­ce­lo­nis­tes anem sobrats i fins fem poc cas a un títol que, per gua­nyar-lo, reque­reix una regu­la­ri­tat feta par­tit a par­tit durant un munt de jor­na­des? Ja no ens importa gua­nyar un títol difi­cilíssim d’acon­se­guir perquè sem­bla fàcil després d’haver-lo con­quis­tat set vega­des en deu anys? Aquesta tem­po­rada, a més, ha sem­blat par­ti­cu­lar­ment fàcil perquè el Real Madrid va llançar la tova­llola gai­rebé a les pri­me­res de canvi i només l’Atlético de Madrid va per­se­guir el Barça fins que va per­dre al Camp Nou i d’això fa mol­tes jor­na­des. Que la lliga és fàcil és un miratge, però què hi ha fal­tat per cele­brar-la més? Doncs l’emoció. Pot sem­blar para­do­xal, però, segu­ra­ment cele­braríem més la lliga si el Barça l’hagués gua­nyada duent fins al final dos o tres punts d’avan­tatge al Real Madrid o fins i tot a l’Atlético,

Almenys, però, vam viure una certa emoció en el par­tit con­tra el Madrid dis­pu­tat amb la lliga gua­nyada. Sem­pre n’hi ha, jugant con­tra el Real Madrid, però, a més, hi havia en joc la imba­ti­bi­li­tat en el tor­neig: tren­car-la era l’aspi­ració dels blancs i per això l’empat, que hau­ria estat insu­fi­ci­ent en altres oca­si­ons, va cele­brar-se com una victòria. Més encara jugant amb deu tota la segona part. Tan­ma­teix, reco­nec una cosa: al Real Madrid no només li enve­gem que pugui gua­nyar nova­ment la Cham­pi­ons, el màxim títol fut­bolístic al qual pot aspi­rar-se, sinó l’emoció que con­ti­nu­a­ran ofe­rint als seus segui­dors després de dues eli­mi­natòries que va estar a punt de per­dre.