Tal com el Barça va sortir a jugar contra el Llevant ja es veia que la fita, una mica naïf, de la imbatibilitat en la lliga no es compliria. El mateix que va passar amb la Roma. I l’actitud no va canviar fins que va sortir Piqué. A un equip li calen aquests jugadors que tiren endavant, que es posen l’equip a l’esquena, per mantenir l’ambició de guanyar. Aquesta condició la tenia Puyol, la tenia Xavi, la tenia Alves i, pel que es veu, ara només la tenen Messi i Piqué. Cal veure si dos que no van jugar, Umtiti i Sergi Roberto, la poden arribar a tenir. Iniesta i Coutinho, per constitució física, només hi poden ajudar.

Un s’imagina una hipòtesi impossible: que si ara arribés un entrenador que no conegués l’estil del Barça i només mirés la plantilla que té, apostaria decididament pel contraatac. És a dir, construir una defensa molt sòlida, jugant la major part al camp propi, i amb Dembélé, Messi, Coutinho i Suárez aprofitant les sortides, que serien letals per al contrari, com ho demostren quan s’escapen. Probablement Valverde, que tot ho matisa i no trenca res, mantindrà el joc actual, però afavorint, com en els darrers partits que ha comptat amb Coutinho o Dembélé, les escapades efectives fora de la lentitud del domini habitual.

Impressionant la resurrecció, sense premi pel que es veu, que David Gallego ha aconseguit amb l’Espanyol. Ha demostrat que la plantilla que tenien mereixia més confiança que la que els va donar Sánchez Flores.