En Quim Torra és un entrenador fet a si mateix que aterra de forma improvisada en un club hegemònic després d’haver rodat per banquetes recobertes per catifes de pipes, on ell, assossegat i cerebral, deambulava per la banda amb la camisa arremangada intentant dignificar la labor del tècnic de tercera que estudia el rival amb un VHS oxidat i el nom de rewind mig esborrat. Aquest és el president Torra, un preparador en la seva primera roda de premsa on els escèptics es pregunten com una entitat històrica té el coratge de donar les regnes a un intel·lectual bregat en batalles invisibles, sabedor dels diferents estils de joc des de la soledat d’un despatx enfosquit per una bombeta recoberta de pols, però inexpert a encarar moments de màxima pressió i, per tant, desconeixedor de la dialèctica implícita que requereixen les grans cites de la temporada. Per això, el nou timoner d’un vaixell necessitat de subtils canvis de rumb per redreçar una direcció falsament rectilínia, afronta el desafiament d’estructurar una plantilla competitiva amb el gest sorneguer del que esguarda una legió de cent cinquanta-cinc voltors afamats per retreure-li la seva manca d’experiència, de totes maneres, en les bambolines del seu gest de pensador pragmàtic s’hi amaga la convicció profunda que després de trepitjar mil catifes de pipes bavejades, no tindrà cap problema per lliscar amb estil per sobre les estores vermelles, i més si duen a les llotges dels grans estadis on es presenten els capitans cridats a fer història.