Tot plegat és un gran miracle. I una gran mentida. Bona part de l’esport de formació el financen els pares i les mares. La majoria dels clubs esportius tenen prou feina per sobreviure. Els pares i mares subvencionen l’esport de base. I les quotes que paguen per fer esport els seus fills acostumen a mantenir els clubs. Durant la temporada ja s’han de gratar la butxaca per anar amunt i avall cada cap de setmana. Si hi ha èxit, ho he comentat en altres ocasions, pitjor. O millor però més car. Més despeses, més competicions i més desplaçaments. A vegades sembla que com més lluny millor. Si el projecte esportiu inclou la competició a més de la formació, no es pot tallar les ales als joves esportistes. Els resultats obliguen a correspondre a l’esforç, al talent i a l’èxit. S’ha de continuar i en moltes ocasions si no es fa es perd el projecte i els i les joves esportistes canvien d’aires. No n’hi ha prou amb el compromís. A aquestes edats ja tenen pretendents que els fan ofertes. No hi ha res regulat. Ni valors. Molts clubs esportius gasten part dels recursos en l’equip sènior de torn –generalment masculí– per competir en categories que tampoc no llueixen ni aporten diners a l’entitat. A l’inrevés, en costen i els aporten les quotes de l’esport de base. Són els objectius esportius i no han de ser contradictoris.

El CH Mataró busca patrocini per al seu equip d’hoquei sobre patins femení sub-16, que com a campió de Catalunya aspirarà al d’Espanya aquest cap de setmana a la Corunya. Han estat molt actius a les xarxes. Han fet crides des de tots els mitjans possibles per trobar un patrocinador generós. Amb patiment ho han aconseguit.

Què fan les federacions catalanes? Què hi poden fer? No hi ha diners per a res. Fer calaix per a situacions com aquesta o tenir com a prioritat subvencionar la participació d’equips que s’ho guanyen a la pista i se’ls fa molt difícil haver de renunciar-hi per motius econòmics, ho haurien de tenir present. Són el futur del seu esport. Els clubs fan tot l’esforç possible i una mica més però han de ser els pares que han de trobar els diners com sigui. És greu però és la realitat quotidiana que l’esport pateix. El de formació, també. Amb una sabata i una espardenya.