Plega Andrés Iniesta. Ara, sí. Ara, ja està. No hi ha marxa enrere. Últim capítol d’aquesta meravellosa història de futbol. Diumenge, a tres quarts de nou del vespre, el 8 del Barcelona es convertirà en etern. En infinit. En una llegenda blaugrana que ha estat peça bàsica en l’equip de la dècada prodigiosa culer. Per títols (32, el que més n’ha sumat en la història del Barça, amb Messi) i per plaer (el que han sentit tots els aficionats al futbol veient-lo jugar). L’Andresito va arribar al Barça fa 21 anys, entre plors de por, i don Andrés marxarà demà passat, també segur, deixant caure les llàgrimes de la satisfacció.

La seva trajectòria ha suposat un autèntic màster futbolístic. També en el debat sobre l’evolució del famós mètode a can Barça. Mite en el futbol de base, Van Gaal li va donar l’alternativa amb 18 anys, però li va costar molt més del que es preveia ser titular indiscutible. De fet, Rijkaard el va fer suplent en la final de la lliga de campions del 2006, ja amb 22 anys. Aleshores triomfava el concepte dels equilibris a mig camp, i es veu que Iniesta no tenia prou múscul per fer contrapès al seu talent. De fet, es donava per impossible que Xavi i Iniesta poguessin jugar junts... fins que Guardiola va demostrar el contrari: per donar equilibri, tots dos titulars. Es tracta de la mirada de cadascú, i en la del Pep calia que la pilota fos blaugrana. Algú millor que ells? Tot el que ha vingut després, amb matisos, té a veure amb la inèrcia provocada per l’obra de Guardiola. I també, amb alguna aresta, amb Xavi i Iniesta com a pals de paller. Avui absolutament ningú discuteix el paper transcendental del futbolista manxec en la història del club.

A aquest relat futbolístic d’Iniesta cal afegir-hi un nom propi més: el de Leo Messi. L’argentí és molt transparent en el seu futbol. De la mateixa manera que no adorna gens la seva posada en escena, tampoc fa política sobre la gespa. No és fàcil estar a l’altura del 10: si qui té al costat no li garanteix el bon tracte de la pilota, gira cua i a una altra cosa. Per entendre la dimensió de l’Andrés, només cal veure com Messi, en situació favorable per iniciar la jugada, s’atura i entrega la pilota a Iniesta. Com abans ho feia amb Xavi. Només a ells dos. L’acció acostuma a acabar amb el retorn de la pilota als peus del 10, però el gest és molt simbòlic.

El respecte de Messi i el missatge d’Iniesta, com el que no para de transmetre Xavi des de Qatar –on ara juga–, suposen un avís cap a la política esportiva dels actuals directius del Barça. El camí està traçat i la història serveix per reflexionar sobre què ha passat a l’entitat cada vegada que ha viscut allunyada de la idea. Per exemple, Iniesta no hauria estat Iniesta si hagués hagut de viure el Barça com ho han fet apostes del club com ara Jordi MBoula, Eric Garcia, Sergio Gómez, Adrià Bernabé o Pablo Moreno (i els que estan a punt de fer-ho!), que han fugit del Barça per falta de projecte esportiu per molt que el club ho vesteixi d’ofertes econòmiques inabastables.

Doncs això. Que torni aviat.