Iniesta, un adeu d’alçada
Anys enrere, jugadors estimats en el Barça, futbolistes importants, marxaven per la porta del darrere. Semblava un problema endèmic que el club no fos capaç d’acomiadar les seves principals figures. Hi ha hagut adeus tristos i d’altres de traumàtics, però ara ja fa un temps que l’entitat va intentar posar fi a una situació inexplicable i impròpia d’un club que sempre s’ha caracteritzat per donar valor a la seva història i als seus símbols. El problema es va començar a corregir amb Carles Puyol i va tenir continuïtat amb Xavi Hernández, i amb Andrés Iniesta s’ha aconseguit trobar una fórmula gairebé somiada per homenatjar aquells futbolistes que han deixat una gran petjada en el Barça.
Ha estat un comiat que s’ha allargat durant gairebé una setmana, un seguit de dies inoblidables com molt bé va reconèixer Iniesta sobre la gespa del Camp Nou. Sense oblidar el que ja va viure en la final de la copa del Rei a Madrid, amb aquells últims cinc minuts finals en què l’afició no va parar de corejar el seu nom. L’esclat final es va viure en l’última jornada de lliga, en el partit contra la Real Sociedad, amb l’espectacular mosaic amb el lema “Infinit Iniesta” i la posterior festa amb els companys i l’entrega de la copa de la lliga. Divendres s’havia fet el comiat més institucional, també a l’estadi, amb 300 convidats i amb la gent més propera a Iniesta. Una celebració pensada sobretot perquè ell pogués gaudir i emocionar-se. Aquesta setmana s’ha vist molts cops al manxec plorant perquè les mostres d’estima i els records dels més de 20 anys en el club, 22 en concret, han estat més que visibles.
Ha estat un comiat a l’altura d’un futbolista únic. Amb ell el Barça perd més que un futbolista. Marxa el capità, i possiblement el guardià de les essències de l’estil blaugrana. El seu màxim exponent després de la marxa de Xavi, un dels seus grans socis sobre la gespa i un amic que aquests dies també els ha viscut amb moltíssima emoció. Tothom té molt clar que l’adeu d’Iniesta és un fins aviat. Que un cop el seu futbol s’esgoti prendrà una decisió sobre què voldrà fer amb el seu futur. I en aquest hi apareixerà el Barça. No pot ser d’una altra manera. El seu mestratge i els seus valors humans el converteixen en una figura imprescindible per als anys que han de venir.
Es farà estrany no veure’l la temporada que ve en la plantilla blaugrana, però el seu futbol és un dels grans llegats que deixa. Farà bé el Barça de seguir buscant i apostant per futbolistes que s’assemblin a ell, i no pas per migcampistes més forts o de més físic. Jugadors formats a casa, a la Masia, que hagin mamat des del primer dia una manera d’entendre el futbol i una manera de comportar-se sobre la gespa. No és una casualitat que durant tot aquest temps en què Iniesta s’ha anat acomiadant dels diferents camps de la lliga, les diverses aficions l’hagin aplaudit. I no és només per haver fet el gol que va donar a Espanya el mundial de Sud-àfrica. És perquè Iniesta sempre ha estat un senyor, molt allunyat dels estereotips de la majoria de futbolistes.
Diumenge, amb un Camp Nou gairebé a les fosques, Andrés Iniesta va fer una última passejada per la gespa de la que ha estat casa seva aquests últims 22 anys. Tota una vida. Com ell, ho van fer altres símbols de la casa, conscients que trobaran molt a faltar aquest club. I el club, i la seva gent, a ell.