Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig, una de les grans icones del maig francès del 1968, és un gran aficionat a l’esport. Ho era fa 50 anys i encara ho és ara. Fa 10 anys, en el quarantè aniversari del que ara en celebren el cinquantè, el diari L’Equipe va fer una revista especial repassant el que havia estat l’esport en aquell 1968 tan diferent. Tan diferent, que van titular aquell especial: 68, l’any campió del segle, volent destacar que el 1968 va ser el millor any del segle XX pel que fa a l’esport.

A més de recuperar i recordar les grans gestes esportives del 1968, també van entrevistar Daniel Cohn-Bendit, que es va definir com una persona “políticament correcta en l’esport” i que com qualsevol altre jove tenia els seus ídols en l’esport. Cohn-Bendit deia que assumia la contradicció que l’any 1968 suposava ser d’extrema esquerra i agradar-te l’esport i que ell “no tenia una visió política de l’esport”, tot i reconèixer que la crítica radical de l’esport del filosof Jean-Marie Brohm, entre d’altres, “és justa”. “L’esport és per a mi un esdeveniment que explica una història i això em fascina. Quins altres esdeveniments arriben a aquesta intensitat?”, deia Dani el Roig.

El maig francès ho va posar en qüestió tot, menys l’esport. El 1968 l’esport no tenia la importància social i mediàtica que té ara i va quedar en un segon terme. La revista Partisans ho va voler esmenar poc després amb un número especial, impulsat per Brohm, que també es traduiria en un llibre: Sport, culture et répression. El maig francès en l’esport va ser, a grans trets, l’ocupació durant uns dies de la seu de la federació francesa de futbol, el trasllat de les 24 hores de Le Mans del maig al setembre i l’absència d’alguns tennistes a Roland Garros.

Preguntat Cohn-Bendit sobre si en l’esport quedava alguna cosa del maig francès, responia que tenia la impressió que “encara vivim en un temps en què el món de l’esport li diu a la societat que no fa falta que entri en l’esport” i que tot plegat fa que l’esportista estigui sota una mena “d’obligació de neutralitat” a la qual ajuda “l’actitud repressiva dels comitès olímpics”. La conclusió de Cohn-Bendit –fa 10 anys– sobre el paper dels esportistes era que “els grans de Hollywood es mullen molt més que els grans campions”.