Canviar la realitat
Setmana dura. Del mateix nivell que totes les setmanes com aquesta de cada quatre anys. Setmana de llista de mundial de futbol. Julen Lopetegui ha donat la seva de 23 jugadors, la que representarà la federació espanyola al mundial de Rússia, en la qual només hi ha tres jugadors catalans: Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets. Tres de 23. Un 13%. Molt poquets. És veritat que n’hi podia haver algun més, com Sergi Roberto, Marc Bartra o Gerard Moreno. Però no. I la decisió del seleccionador espanyol és tan respectable que no cal entrar a discutir-la. Ell s’ho sap.
Pel que fa a nosaltres potser sí que caldria introduir alguns elements. El primer, la manifesta evidència que els futbolistes catalans necessiten la plenitud de Catalunya com a estat per desenvolupar plenament la seva carrera esportiva. Jugar a primera divisió és un gran repte, però participar en un mundial és tastar un estadi superior. És sorprenent –però molt respectable– el silenci dels futbolistes catalans davant del conflicte polític, massa vegades tancats en la seva bombolla –darrere l’excusa del desconeixement de la causa, les pressions empresarials o els interessos esportius– malgrat que hi ha gent a la presó i a l’exili lluitant, en inferioritat, pel bé comú. També el seu. Perquè, què passa amb el 87% restant de la convocatòria? Doncs que la formen jugadors espanyols. Per tant, què passaria si Catalunya pogués competir en igualtat de condicions? Que molts d’aquests futbolistes, avui callats, serien molt feliços. Però molt, eh! I explicarien, ben alt i ben fort, que estan complint un dels seus somnis d’infantesa. És veritat que la seva feina no passa per ressituar políticament el panorama internacional però, segurament, sí creure’s la seva condició de ciutadà i exercir-la més enllà d’anar a votar quan toqui perquè, no hi ha dubte, la seva influència en determinats sectors és clarament efectiva.
Malgrat que l’esport és un dels motors de les societats modernes, els partits polítics no li han donat mai un caràcter prioritari. No ho van fer quan la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va començar a treballar a finals dels noranta per canviar la llei de l’esport i la participació internacional de les nostres seleccions en la condició legal i apta de països esportius, ni tampoc ho fan ara. Ha estat un trajecte dur marcat per les lluites internes entre polítics i alts dirigents federatius espantats –que deien però no feien– i la societat civil, un cop més, que ha exigit moviments però, en aquest terreny, amb relatiu poc èxit. Alguns presidents de federacions importants, com les de futbol, natació o atletisme, per exemple, que tenien escletxes en els seus reglaments internacionals, van preferir amagar-se darrere de la comoditat del càrrec i la dieta de la federació espanyola corresponent. D’altres, també mediàtiques, com les d’hoquei sobre patins (amb èxit) i rugbi (sense), van batallar sense descans. Avui, tot allò ja és història perquè el que cal és aconseguir un estat que, evidentment, permetrà la participació del 100% dels nostres esportistes en cada competició que s’organitzi. No el 13%. El 100%.
Així que, mentrestant, sigueu molt benvinguts tots els futbolistes –i esportistes– a qui us vingui de gust estirar el carro. I els que no, respecte absolut. La realitat és que a la llista dels espanyols per al mundial de Rússia hi ha tres jugadors catalans. Tres. Tres de 23. Fa l’efecte que val la pena mirar de canviar la trista realitat. Per jugar. Per guanyar o per perdre. Per tenir l’oportunitat. Tenim pressa.