Arriba aquell moment del curs que traslladem la mirada del camp als despatxos. Com que no ens falta inventiva, imaginem una activitat frenètica en la direcció tècnica del Barça. A tal exèrcit d’incomptables membres els ha arribat l’hora de fer el pas endavant eternament posposat. Parlem d’eternitat en comprovar que els queda per aprovar la mateixa assignatura dels darrers estius, consistent a fitxar bé i a preus assumibles malgrat que hagin demostrat la seva traça en sentit exactament contrari. Compren car, acostumen a fallar el tret i no hi ha manera d’arrodonir conceptes ja tan familiars com el famós fons d’armari, una envejable banqueta i un sistema de rotacions en què no notis distància entre patums i meritoris. Mentre el personal es distreu amb els primers capítols del serial Griezmann, esperem que aprenguin de relliscades anteriors i ara no badin boca divulgant la xifra que volen ingressar amb els descarts, no fos cas que tornessin a fer el ridícul. Hi ha hagut temporades, i encara ho tenim ben present, en què van prometre gastar només els diners que procuressin les operacions de sortida, aspiració convertida en acudit dolent quan acabes malgastant el gust i les ganes. Sort que sempre tindrem Bartomeu disposat a declarar que el club no entra en el mercat de talonari perquè no s’ho pot permetre, com si Dembélé o Coutinho, per esmentar dos simples casos, ens haguessin tocat a la tómbola.

Pel que es veu, es tracta d’agafar cinc o sis noses, acompanyades d’una altra mitja dotzena de cedits inservibles, i col·locar-los arreu com si ens els traguessin de les mans. Llàstima que les restes de sèrie cobrin barbaritats, signades en moments d’enamorament i eufòria, i gaudeixin de confortables contractes llargs a canvi de rendiment quasi depriment. Si et vols desempallegar d’ells no et queda altra que oferir-los a preu de ganga i pagar-los un tant de la fitxa sense, a poder ser, que transcendeixi a la premsa. Com que ja tenim experiència, no aixecarem gaire les expectatives, ni reclamarem imaginació i solvència per deixar la plantilla en vint jugadors, promocionar les promeses de la casa i aconseguir que tothom funcioni amb la precisió dels rellotges suïssos. Ensumant que no arribaran ni al mínim plantejat, prescindirem d’exigir impossibles. Per exemple, traspassar el limitat Semedo i atacar amb ambició el reforç del lateral dret amb aquest Odriozola de formidable projecció. O marcar la ratlla a Umtiti si continua flamenc en les seves aspiracions lligant un enèsim central, amb la diferència que aquest fos, si podem demanar, de low cost o tret d’un outlet. Ens passarem l’estiu sentint rumors i sopars de duro amb la certesa, ai, que acabarem igual, a dues passes de trobar-nos per Nadal en els exactes paràmetres de costum, tirant d’una plantilla justeta i esprement el suc dels titulars habituals. El seu mèrit deu consistir, suposem, que l’any vinent podrem publicar altre cop aquest article mentre els mateixos responsables tècnics repeteixen el ritual estiuenc, malgrat que en coneguem de sobres les limitacions i carències. Demanar imaginació o fiabilitat a qui justeja potser és fer-ne un gra massa. No estan a l’altura exigible, però com que no són els únics, haurem de continuar dissimulant i fent-nos il·lusions que la realitat s’encarregarà aviat d’esvair.