Un partit de futbol i més una final, en el sentit més ampli de la paraula, és un escenari on afloren tota mena de reaccions humanes. Tant si és la final d’un mundial, Champions League o pujar o baixar de segona catalana o qualsevol categoria. En tots els casos és una final on guanyes o perds. Ja sigui en l’elit de futbol professional o en l’amateur, hi ha un denominador comú que és la gestió de les emocions. Tots els que som jugadors i entrenadors, sabem de què es parla. Sembla com si els professionals estiguessin més preparats però la realitat ens diu que els que viuen aquest esport amb passió es troben en la mateixa situació anímica. Això sí, la transcendència no és la mateixa. Veure desconsolat les llàgrimes del porter alemany Karius del Liverpool, ens va tocar. Feia temps que no veia una errada tan clamorosa en el primer gol i menys en el tercer, que van ser decisives. També la impotència del magnífic futbolista egipci Salah lesionat en una entrada en què ni va rebre targeta l’infractor. Ja sabem que les finals són per guanyar-les o que el pas de la glòria al fracàs és molt prim, però ens oblidem que per arribar-hi, a una final, sigui la que sigui, hi ha un treball que a vegades no es compta i que té mèrit. Treball, fer pinya, solidaritat, respecte, ambició sana són, entre altres, valors que han de superar la ràbia, desencís, decepcions o egos. Si no ha sigut aquest any, ho intentarem el pròxim. Per això és tan important l’estil, el segell que ha de tenir un club independentment del que mani.