Mosaic d’emocions

Un par­tit de fut­bol i més una final, en el sen­tit més ampli de la paraula, és un esce­nari on aflo­ren tota mena de reac­ci­ons huma­nes. Tant si és la final d’un mun­dial, Cham­pi­ons Lea­gue o pujar o bai­xar de segona cata­lana o qual­se­vol cate­go­ria. En tots els casos és una final on gua­nyes o perds. Ja sigui en l’elit de fut­bol pro­fes­si­o­nal o en l’ama­teur, hi ha un deno­mi­na­dor comú que és la gestió de les emo­ci­ons. Tots els que som juga­dors i entre­na­dors, sabem de què es parla. Sem­bla com si els pro­fes­si­o­nals esti­gues­sin més pre­pa­rats però la rea­li­tat ens diu que els que viuen aquest esport amb passió es tro­ben en la mateixa situ­ació anímica. Això sí, la trans­cendència no és la mateixa. Veure des­con­so­lat les llàgri­mes del por­ter ale­many Karius del Liver­pool, ens va tocar. Feia temps que no veia una errada tan cla­mo­rosa en el pri­mer gol i menys en el ter­cer, que van ser deci­si­ves. També la impotència del magnífic fut­bo­lista egipci Salah lesi­o­nat en una entrada en què ni va rebre tar­geta l’infrac­tor. Ja sabem que les finals són per gua­nyar-les o que el pas de la glòria al fracàs és molt prim, però ens obli­dem que per arri­bar-hi, a una final, sigui la que sigui, hi ha un tre­ball que a vega­des no es compta i que té mèrit. Tre­ball, fer pinya, soli­da­ri­tat, res­pecte, ambició sana són, entre altres, valors que han de superar la ràbia, des­encís, decep­ci­ons o egos. Si no ha sigut aquest any, ho inten­ta­rem el pròxim. Per això és tan impor­tant l’estil, el segell que ha de tenir un club inde­pen­dent­ment del que mani.