No m’ha passat gaires vegades, però algun cop sí que he trobat gent que, en saber que era periodista, ha fet cara de sorpresa; una sorpresa que s’ha convertit en quelcom difícil de definir quan s’hi afegeix l’adjectiu esportiu. Hi ha gent per a la qual la professió de periodista té molt poca consideració, i la de periodista esportiu, encara menys. Com si fóssim els pàries de la professió, els que ho exagerem tot, els que no tenim cap tipus de vergonya a dir un dia blanc i l’altre negre, els que barregem la informació i l’opinió sense cap tipus d’escrúpol, els que no sabem escriure...

Tot i el que es pugui dir, i no es pot negar que hi ha coses que són veritat, ser periodista esportiu és apassionant. Ho és estant assegut en una taula al davant d’un ordinador rebent informacions d’arreu del món i encara més vivint les competicions en directe. Hi ha gent que pensa que la informació esportiva és repetitiva, que cada dia o cada setmana és igual a l’anterior. Per als que ens dediquem a això, cada partit, cada cursa, cada cosa té el seu no-sé-què. La sorpresa és una constant en l’esport. Sempre guanyen els mateixos, diuen alguns, però és que els que diuen això segurament que només pensen en el futbol, i més concretament en el Barça i el Real Madrid. Hi ha més esports, més esportistes. Totes les estrelles eren desconeguts fins que van començar a guanyar.

Vivim temps difícils, els periodistes esportius. Ho tenim molt més complicat que els nostres antecessors. Ara ja ni tan sols podem posar tota la nostra confiança en un esportista. Ara ja no és fan mites sense data de caducitat com abans perquè qualsevol dia et pots trobar que ha donat positiu en un control antidopatge. No és que els esportistes d’abans no prenguessin res. És que abans no hi havia controls. Altres normes, altres temps. Uns temps en els quals no hi havia tant d’esport a la televisió i els periodistes eren uns privilegiats que explicaven el que ells havien vist. I ens els havíem de creure. Ara els aficionats veuen per televisió, o en dispositius mòbils, el mateix que els periodistes que són als estadis, als circuits o a les piscines, i això ha fet augmentar el seu nivell d’exigència. Tothom pot ser ara “periodista”. Els aficionats d’ara en saben molt més que els d’abans i ens posen la feina cada dia més difícil. I quan ens equivoquem –que ens equivoquem–, les xarxes socials no ens perdonen.