Prioritats

Aca­bem de viure la set­mana de les pri­o­ri­tats, com si fos una pro­moció de grans magat­zems. Més enllà de la res­pec­ta­ble opinió d’en Puyol, no hi ha altra pri­o­ri­tat que exi­gir un Barça real­ment a l’altura de les seves for­mi­da­bles expec­ta­ti­ves. Gau­dir d’una plan­ti­lla digna de Messi. I prou, aquí s’acaba la dis­cussió. Ambi­ci­o­nar-ho tot, gua­nyar i tor­nar a gua­nyar, com cor­res­pon i toca al club. Amb bon govern, no estaríem per la fotesa d’arra­co­nar la copa. Sim­ple­ment, s’ha d’exi­gir una ban­queta de garan­ties després de la for­mi­da­ble inversió rea­lit­zada. Reser­ves que ambi­ci­o­nin traure la titu­la­ri­tat a les patums en els par­tits de més pres­tigi. Ho reclama Xavi i qual­se­vol culer ente­ni­men­tat, si bé hàgim de deplo­rar la trans­lació d’una con­versa pri­vada a l’àmbit públic, aber­ració que no és peri­o­disme sinó delicte. Hem aca­bat cam­pa­nya amb la cala­mi­tat del Barça B i sense saber si el res­pon­sa­ble de bus­car reforços con­ti­nuarà a la casa, bon parell de des­propòsits. Filant prim, només tro­baríem a fal­tar una autocrítica com cal dels ges­tors en lloc de topar amb les acos­tu­ma­des cor­ti­nes de fum i rumors de fit­xat­ges. D’entrada, sem­bla que hi ha un cen­tral lli­gat, quan les pri­o­ri­tats de model acon­se­llen reforçar la línia de mit­jos, sala de màqui­nes bàsica en la nos­tra manera d’enten­dre el joc, avui dis­minuïda.

Mar­gi­nar la lluita per la copa implica un reco­nei­xe­ment, no haver for­jat el fons d’armari que ha de per­me­tre man­te­nir ambició, haver fallat sovint en l’adqui­sició de reforços i creure invi­a­ble que els actu­als res­pon­sa­bles de les con­trac­ta­ci­ons sàpiguen fer la seva feina. De pas­sada, el filial ha per­dut la cate­go­ria després de dos anys indig­nes del full de ruta que, en teo­ria, hau­ria de guiar la seva tra­jectòria. No queda altra sor­tida que tor­nar a les bases ori­gi­nals, man­te­nir Pimi­enta a la ban­queta i con­fiar la revo­lució a les noves for­na­des que pugen de sota, amb l’estil assu­mit i talent que mereix con­fiança, pro­moció, suport i estima. Arre­glar l’ascen­sor espat­llat, que les pro­me­ses s’il·lusi­o­nin i no tro­bin el pas bar­rat. Si hi posen cri­teri, no en sobrarà cap perquè hi ha clubs cata­lans a segona divisió A o equips de pri­mera als quals cedir aquells que encara podrien aspi­rar a fer el salt defi­ni­tiu. Només cal pauta, pla­ni­fi­cació i saber per què mous cada peça, a quin joc vols jugar. Ara, demà i a cinc anys vista.

Avui, com ahir i sem­pre, no hi ha pri­o­ri­tat supe­rior a excel·lir sense excu­ses, sense la com­pli­ci­tat interes­sada de mit­jans sem­pre dis­po­sats a posar cor­ti­nes pel mig en bene­fici que res no canviï i con­ti­nuem arros­se­gant aquesta insa­tis­facció sense remei. Si volen pri­o­ri­tats, posin aquesta al cap­da­munt i collin la direc­tiva en petició de res­posta fia­ble. Ells són els que fallen, any rere any, en la impres­cin­di­ble tasca de reno­vació de les peces bàsiques. No hi ha ningú insubs­tituïble, tam­poc en fut­bol. Dedi­car-nos ara a pen­sar què pas­sarà al Madrid entre Zidane, CR-7 i els seus enre­nous sig­ni­fica repe­tir els errors dels anys més medi­o­cres de la vida bar­ce­lo­nista, quan l’ener­gia es gas­tava mirant allà on no tocava, sense arre­glar la pròpia casa. Lliga, Cham­pi­ons, copa i tot allò que toqui gua­nyar en repre­sen­tació del Barça. Aquesta és l’única pri­o­ri­tat, no n’hi ha cap altra. Però, abans, més val pres­si­o­nar en demanda que les coses es facin bé, com cal.