La copa del món de futbol de Rússia arrencarà d’aquí a nou dies i es tornarà a obrir aquell període en què el futbol ha de conviure, i fins i tot hi acaba cedint protagonisme, amb un cúmul de frivolitats i superficialitats que graviten sobre la competició i l’essència purament esportiva. Malauradament, de nou, el futbol servirà d’excusa per donar titulars i protagonisme a rituals fets per bruixots o xamans que garanteixen victòries als equips del seu país o asseguren les derrotes dels rivals, també l’animal de torn que pronostica quin guanyarà els partits en funció de cap a quina bandera camina, etcètera. També es generaran hores i hores de televisió i de ràdio amb debats absolutament estèrils i inflamats sobre temes molt menors i sense cap consistència. És cert que també hi ha espais per a l’anàlisi i la reflexió fetes amb criteris de rigorositat i interès periodístic, però s’han de buscar bé enmig de l’allau que ens arriba d’informació prescindible. Els interminables prematxs i postmatxs, estirats com un xiclet sense cap base per buscar la rendibilitat en forma d’audiències, acaben moltes vegades tenint l’efecte contrari i fan fugir molts oients, lectors o espectadors d’aquesta oferta. Aquesta és la sort, que es pot triar si es consumeix o no. Però quan s’ha de pagar un peatge és durant el partit, ja que moltes narracions acaben saturant fins a l’exasperació: sigui pel to hiperventilat dels narradors, sigui pel guirigall que organitzen els comentaristes, o sigui per la poca utilitat o la tendenciositat de les aportacions, entre moltes altres raons. Hi haurà qui pensarà que el que faig és rondinar per rondinar, perquè també es pot abaixar el volum o bé triar un altre àudio des del mateix televisor. Qui ho faci té tota la raó. Ara bé, també em costa molt renunciar a demanar una narració i uns comentaris amb criteri i aportacions que enriqueixin uns dels esdeveniments esportius globals més importants. I no em resigno a empassar-me l’argument que s’aposta per un tipus de periodisme concret perquè és el que reclama el públic. I per això em queixo, perquè consti que no formo part d’aquesta “majoria” que queda amagada rere les audiències com a coartada per fer segons quines apostes comunicatives.