Les coses clares: si no és per comissions, difícilment, amb els sous que corren, cap persona honrada no es podria comprar un cotxe de, posem-hi, comptant llarg, 45.000 euros en amunt; que ja són diners, per pagar-se un caprici. I si mirem al nostre voltant, el carrer n’és ple, d’automòbils que sobrepassen aquest preu d’una manera generosa. Les comissions i altres incentius a la cobdícia són tan llaminers que es fan difícils de raonar els avantatges per a la redistribució de la riquesa que suposaria la seva reducció esglaonada al costat d’una reducció dràstica del topall dels beneficis. Els guanys per la llei de l’oferta i la demanda són una estafa tan ben venuda que fins i tot ens sembla justa i consubstancial a la psicologia humana. I es fan difícils de raonar perquè els creacionistes del capital solen reduir a l’escarni de l’economia planificada qualsevol intent de mostrar que sense robar directament o mitjançant l’enginyeria impositiva obtenir un cotxe així és impossible. Dit això, s’entendrà que em sembli indignant que Sandro Rosell pogués cobrar 8 milions d’euros per la comissió d’unes gestions entre la Confederació Brasilera i el grup ISE i que pugui posseir més de 30 milions bloquejats a Espanya. I encara més: tant la seva elecció basada en una campanya idiotitzant com la seva gestió al capdavant de la presidència del Barça em semblen exemplars d’allò que és confiar en la poteta del dimoni. Però d’aquí a acceptar que sigui reu abans de convicte hi ha un precipici tan gran que només el salten els feixistes.