Opinió

Les set batalles de Messi

El Mun­dial de Mèxic del 86 el va gua­nyar un Mara­dona sen­zi­lla­ment impa­ra­ble, pro­te­git per una guàrdia pre­to­ri­ana reclu­tada per Car­los Bilardo, amb els Brown, Rug­geri, Olar­ti­co­ec­hea, Cuciuffo, Bur­ruc­haga... tan­cant files. Abans de començar aque­lla copa del món, però, ningú al seu país no apos­tava ni un mise­ra­ble peso per aque­lla selecció.

De fet, pocs dies abans del seu debut con­tra Corea del Sud, els argen­tins van jugar un par­ti­det a porta tan­cada con­tra l’equip juve­nil del Club América, per mirar de reforçar l’auto­es­tima amb una gole­jada. A la mitja part, però, davant de la incre­du­li­tat dels pocs tes­ti­mo­nis pre­sen­ci­als, gua­nya­ven els juve­nils mexi­cans per 3-0.

Vull que Leo Messi gua­nyi el Mun­dial de Rússia. Per ell i pel que, de retruc, sig­ni­fi­ca­ria per al Barça. Messi va camí de ser el que els angle­sos ano­me­nen one club man (home d’un sol club) i, en el fut­bol actual, que un juga­dor top comenci i acabi la seva car­rera (al màxim nivell) ves­tint la mateixa samar­reta, és un fet excep­ci­o­nal. Els Totti, Ger­rard... són una estirp into­ca­ble (vull acla­rir que, per a mi, que Ger­rard es retirés als LA Galaxy és anecdòtic; ho dic per als puris­tes que no l’inclou­rien en la llista. Igual que Pelé és només del San­tos encara que acabés al Cos­mos).

En defi­ni­tiva, que el millor entre els millors només hagi jugat al Barça des que era un nen, és motiu d’un orgull enorme per al club. I com més gran sigui la lle­genda del nos­tre crac, més s’engran­deix també la lle­genda del Barça de Messi. En aquesta línia, és indub­ta­ble que si Leo és capaç de lide­rar l’Argen­tina fins a la victòria final a Mos­cou, el reco­nei­xe­ment com a millor fut­bo­lista de tots els temps serà unànime.

Però, pot gua­nyar Messi aquest mun­dial? Sí, si està pletòric. Però, tot i així, l’equip que l’envolta fla­queja molt. L’Argen­tina no és el Bra­sil que, amb Ney­mar recu­pe­rat i un esquema tàctic ben equi­li­brat, és el clar favo­rit. Ni tam­poc té la bona pinta de selec­ci­ons com, per exem­ple, França, per a mi la gran tapada... Fran­ca­ment, l’Argen­tina no és favo­rita.

En qual­se­vol cas, el mun­dial són set bata­lles a pit des­co­bert i embol­ca­lla­des d’una càrrega de tensió emo­ci­o­nal màxima (igual com la Cham­pi­ons). Els juga­dors mun­di­a­lis­tes han de tenir molta força men­tal per sobre­po­sar-se a la pressió i evi­tar que els con­di­ci­oni el ren­di­ment. Jus­ta­ment, en la faceta deci­siva de saber con­tro­lar i ren­di­bi­lit­zar les emo­ci­ons, els fut­bo­lis­tes argen­tins tenen un gen com­pe­ti­tiu que els acre­dita per afron­tar els par­tits a vida o mort.

Pel que fa als efec­tius, al davant l’Argen­tina dis­posa d’arti­lle­ria i talent (a banda dels ja sabuts, m’agrada Cris­tian Pavón, de Boca), però al mig del camp i a la rere­guarda el nivell baixa en picat. Comp­tat i deba­tut: només si Sam­pa­oli és capaç de for­jar una esqua­dra ben para­pe­tada en defensa, igual com va fer Bilardo el 1986, Messi tindrà opci­ons de coro­nar-se com el rei indis­cu­ti­ble del fut­bol mun­dial, per a glòria seva i satis­facció blau­grana.

Per cert, sobre el par­ti­det d’entre­na­ment amb els juve­nils mexi­cans que he comen­tat a l’inici: a la segona part i vist el des­propòsit, Bilardo va deci­dir que ell seria l’àrbi­tre i la cosa va aca­bar amb un empat a tres rubo­rit­zant, i amb els argen­tins encara més des­mo­ra­lit­zats. Un mes després, aquells matei­xos juga­dors eren rebuts a Bue­nos Aires com uns herois naci­o­nals. L’epi­sodi –que costa de creure– l’explica Jorge Val­dano al docu­men­tal de Gastón Tara­tura El campeón impo­si­ble...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)