Enveges, recels, retrets, cobdícies, egoismes... Altres cops hem parlat d’episodis alpinístics en el transcurs dels quals han aflorat les pitjors qualitats humanes. Si això ja passa en la comoditat de la nostra rutina diària, què no pot passar en un territori hostil com la muntanya, on una petita incidència pot desembocar en tragèdia? La història de l’alpinisme n’està plena, d’aquesta mena d’actes. El pitjor potser és el de traïció, per com aquell qui és traït pot veure’s en un compromís que posi en perill la seva vida. Un joveníssim Walter Bonatti ho va poder comprovar en la primera expedició que, el 1954, va escalar amb èxit el K2 (8.611 m), considerat el vuit mil més difícil per la seva ruta normal. I quan dic Bonatti, si us plau, tothom dret! Si féssim una enquesta entre els alpinistes més destacats de l’actualitat, probablement el nom d’aquest italià (1930-2011) apareixeria com el més influent en la història d’aquest esport.

Bonatti tenia només 24 anys, però un talent immens, quan va ser reclutat per formar part de l’expedició al K2. La seva figura com a escalador havia agafat rellevància amb les línies obertes al massís del Mont Blanc, com ara la de la cara nord de les Grandes Jorasses (1949) i la de la cara est del Grand Capucin (1951). Generalment amb economia de mitjans –avançant-se dècades als temps que venien– i assumint la responsabilitat com a cap de corda en la integritat de l’escalada. El seu nivell tècnic va cridar l’atenció dels alpinistes italians més veterans i va ser convidat a viatjar al Karakoram, on es va veure involucrat en una polèmica que no havia buscat malgrat que la seva intervenció va ser clau en l’èxit de l’ascensió. El 20 de juliol d’aquell any, Achille Compagnoni i Lino Lacedelli estaven preparats per fer l’atac definitiu al cim, però necessitaven les bombones d’oxigen que Bonatti i el portador Amir Mahdi traginaven fins a l’últim camp d’altitud. Van arribar gairebé de nit i amb temperatures gèlides al punt acordat, però no van trobar ni rastre de Compagnoni i Lacedelli, que, conscients del potencial de Bonatti, van decidir muntar el campament uns metres més amunt per evitar que ocupés un lloc en la cordada i qualsevol possibilitat que els fes ombra. A crits, Bonatti va establir contacte amb els dos alpinistes, però no va poder rebre una resposta més lacònica: “Deixeu les botelles i marxeu.”

Sense marge de maniobra, Bonatti i Mahdi es van veure obligats a passar una nit a la intempèrie, a conseqüència de la qual el portador pakistanès va perdre tots els dits dels peus. La ignomínia no es va acabar aquí. Compagnoni i Lacedelli van acusar Bonatti, falsament, d’haver gastat l’oxigen de les bombones. No va ser fins al 1993 en què el descobriment d’una fotografia que només havia estat publicada en un anuari suís demostrava que els dos alpinistes havien utilitzat l’oxigen durant l’ascensió. Lino Lacedelli confessava la veritat en un llibre publicat el 2004, cinquanta anys després d’aquella ascensió, i Bonatti va veure definitivament restablert el seu honor el 2008, tres anys abans de la seva mort, quan el Club Alpí Italià va reconèixer oficialment la veritat que ell havia defensat durant 54 anys de menyspreus i falsedats.