Reconec, d’entrada, que m’agrada que, per una santa vegada, els interessos egoistes d’un club hagin dinamitat la pau interna d’una selecció. Amb el gust afegit -ho confesso- que la damnificada és la Roja. Vull recordar que, sistemàticament, són les seleccions les que perjudiquen indiscriminadament els clubs, prenent-los els jugadors en moments clau de la temporada per tornar-los esgotats o, en el pitjor dels casos, lesionats.

L’episodi que ens ocupa presenta, a més a més, un element clau que ho trasbalsa tot: és el Real Madrid qui trenca Espanya. És el Real Madrid qui humilia la Roja. I això, a Madrid, és impaïble. No ens enganyem, si el senyor Pérez en lloc de practicar el ninguneo amb el president de la RFEF, Luis Rubiales, l’hagués tingut en consideració, el que s’hauria escenificat és el relat ensucrat d’un seleccionador espanyol revestit pomposament com el proper entrenador de l’autèntic equip d’Espanya, que és el Madrid: “De la Roja a la Blanca, aquí paz y después gloria”. En la grotesca presentació del nou tècnic, el senyor Pérez, en el paper de l’ofensor que es fa l’ofès, ho va deixar clar: “Volíem fer aquest acte després del Mundial i després d’un triomf de la selecció. Però una sèrie de circumstàncies ens ha dut avui aquí.”

I és que la personalitat mostrada per Rubiales va canviar completament el guió i va convertir el que havia de ser una novel·leta rosa en una (molt divertida) comèdia de palau pròpia del segle d’or espanyol. “¡Qué engaño tan necio el vuestro!”, exclama Fabio dirigint-se a Marcela, a El perro del hortelano de Lope de Vega. Ignorat per l’amo Pérez i traït pel seu empleat, Rubiales quedava com el babau cornut de l’escena, però va saber reaccionar amb un remarcable gest d’autoritat, que tanmateix l’ha convertit en la víctima propiciatòria que necessitava el potent aparell mediàtic madridista.

“¡Rubiales culpable!”, brama la caverna per desviar canallescament el focus dels veritables culpables de la crisi: la prepotència de Pérez i, sobretot, la deslleialtat de Lopetegui. El personatge de Julen és el de la trista figura d’un tècnic que “no ha empatat amb ningú” i que es desfà, com un gelat a la platja, a la primera crida del ser superior. Un professional amb classe i d’una peça hauria emplaçat el senyor Pérez a parlar-ne després del Mundial i, en cas de no acceptar-ho, li hauria aconsellat educadament que se’n busqués un altre.