Tot sigui per l’audiència. Fins i tot, hem après a contraprogramar: si el Madrid fa un paper d’estrassa, sortim de seguida a escena a fer el ridícul. Paradoxes d’aquests temps. Indicadors de final d’època, també. Hauríem d’enterrar el lliri per demanar responsabilitats i canvi de rumb, que ja toca. Al futbol se’l cruspeix la mercantilització, la cobdícia dels espavilats, l’enterrament dels valors i la poca vergonya dels protagonistes. Cadascú, a la seva, arrencant pel cinisme de l’home més poderós de l’Estat, que situa els seus interessos particulars, només faltaria, davant de la sagrada pàtria. El seu nou lacai, que difícilment es menjarà els torrons amb les dives que li corcaran el vestidor, barreja excuses de mal pagador amb un indigne sentimentalisme de comedieta final de curs. Poc li costaria dir que sí, que ha actuat com li interessa a la seva butxaca i santes Pasqües. No, ens han de disfressar les evidències i la barra que llueixen amb subterfugis barats, de consum immediat per a la massa irreflexiva.

Saltem de barri, territori de mal govern per desídia de la gent blaugrana. Un noi tarambana, perfecta mostra que el seu gremi viu en un món irreal, acaba el serial a conveniència, amb el públic de voyeur. Reality show d’inanitat, estultícia intel·lectual, produït per un company d’elit que no mostra miraments, tampoc, cap a la casa que el paga, cap al sentiment del bon jan encara naïf. Clatellot formidable, de passada, al periodisme, antic pilar de sanes democràcies que avui no sap com canviar la pell per sobreviure a l’era digital. No ho farà, òbviament, si es doblega als desitjos de la grisor que dirigeix el Barça i acota el cap per salvar la cadira, acceptant aquests tripijocs. Incapaç de contrastar notícies, tampoc manté un mínim, imprescindible sentit crític. Griezmann, blaugrana, filtraven. Amén i au, empassa’t el gripau i comparteix pena i culpa en la farsa d’uns gestors desbordats que mai responen a l’altura requerida. La situació té mil i una lectures, poques de bones. Ara, a manca de versió oficial, esperarem debades la reacció d’un club mig ensorrat moralment que va sumant despropòsits. Continua el declivi sense aturador.

Setmana de paradoxes que fa avorrir el futbol. Carta blanca als futbolistes, patent de cors al poder i el discurs –ara en diuen relat– que emana d’ell, banalització dels pilars bàsics, insult a la intel·ligència i als sentiments de la gent que distreu el lleure amb la pilota. Tant se val, seguirem pel mateix pedregar, que la paciència és il·limitada. Piqué continuarà encapritxat a ser president i li riurem suposades gràcies i capacitats que no demostra. Ningú no demanarà explicacions als múltiples responsables d’aquest desori i quedarem en espera de la pròxima dutxa d’aigua gelada. Visca el màrqueting insubstancial, comissionistes i barruts, consagrem la presa de pèl a diversos nivells. L’aficionat, del color que sigui, a seguir pagant i rebent plantofades d’aquests egoistes i egòlatres sense la més elemental empatia. Spain is different. El seu futbol, també, i nosaltres anem inclosos en el paquet. Hipocresia absoluta, doble moral i tot allò que vulguem remugar aferrats a ètica i estètica, als valors que no passen de lema publicitari. Vodevil d’indigència moral. Llotja blaugrana a la deriva. La gran xarlotada.