Tot Espanya xiulant Piqué per indepe i qui dinamita la selecció espanyola és el president del Madrid. No havíem quedat que Espanya i el Madrid eren una “unidad de destino en lo universal”? –sí, el falangisme és viu!–. L’orgull del tito Flo ja havia rebut massa en pocs dies (Zidane, Pochettino, Klop, Löw... no continuem) perquè algú pogués posar en dubte la seva omnipotència. I vinga, fotem Lopetegui a l’exsindicalista Rubiales. No s’acaba de saber si el seu posat indignat i victimista en la presentació de dijous és la fatxenderia de sempre o realment es creu tant el que li escriuen al dictat els altaveus mediàtics que controla econòmicament que s’ha acabat creient que sí, que és una víctima més i que tot Espanya li ha de donar les gràcies. Em va venir al cap una pregunta que no goso respondre: s’hauria atrevit a fer el mateix Florentino si el president de la RFEF hagués estat el Villar del poder suprem?

Luis Rubiales és un tipus amb una certa fama d’impulsiu, però no tenia alternativa. A quaranta-vuit hores de l’inici d’un mundial li cau al damunt el conflicte d’interessos més salvatge que es pot presentar en l’esport. Mantenir Lopetegui hauria estat còmode i qui sap si beneficiós pensant en el mundial –tampoc està tan clar–, però l’únic gest digne possible era la destitució. Si Rubiales no fa res, l’endemà ha de marxar cap a casa per pixatinters. Potser Espanya cau a quarts, però hi ha moments en què t’has de fer valer.

Lopetegui deia fa setmanes que Messi era el més gran que havia vist sobre la gespa. No va ser un monosíl·lab, sinó una digressió perfectament argumentada. Amb el mall del tito Flo sobre el seu cap, resulta que va confondre Messi amb Cristiano (és que són clons...). Tornarà al punt de partida quan –tard o d’hora– no faci el pes a l’ésser superior? I quan vagi al carrer potser s’adonarà que sí, que el Madrid era l’últim tren, perquè veient el que ha fet amb el seu contracte amb la RFEF li costarà que algú més confiï en ell.

Hi ha jugadors a grapats que guanyen un munt de milions però que en volen més i que –empesos pel seu entorn– entren en autosubhasta sovint. Però refregar-ho a la cara d’una afició –ha estat la del Barça, però podia haver estat la de l’Atlético– en un pseudo-Sálvame televisiu (això sí, tècnicament molt cuidat) no té perdó. Griezmann il·lustra el grau d’irrealitat en què viuen aquests jugadors excessivament idolatrats. Té un any per guanyar la seva Champions amb l’Atlético. El desequilibri salarial que causarà obligarà el club colchonero a vendre’l l’estiu que ve per poder pagar la resta.

Rara avis –però no cas únic–, el multinacional Gerard Piqué s’escapa de l’adotzenament indolent del futbolista prototípic. Pensa, parla i actua i s’ha d’aplaudir, hi coincideixis o no. Però encara és jugador del Barça i les seves aventures empresarials entren massa sovint en conflicte d’interessos amb qui li paga un contracte que fa marejar.