La família del mundial de motociclisme sap què vol dir perdre un membre. En els últims anys n’ha perdut uns quants, però potser la mort d’Andreas Perez no ha estat una més. Era el pilot que menys coneixen –menys que a Marco Simoncelli, menys que a Luis Salom, per exemple– però només tenia 14 anys, i el GP de Catalunya va servir per homenatjar-lo. I va ser preciós. Va ser bonic veure que el cava quedava de banda a les celebracions del podi i va ser bonic –i dolorós alhora– veure els membres de l’equip Reale Avintia vestint completament de negre en senyal de dol per la mort del jove de Mollet. Però la imatge que més em va agradar va ser la dels pilots, la dels millors pilots del món, la dels que segurament eren els grans ídols de l’Andreas, onejant banderes amb el seu dorsal, amb el 77. Campions del món recordant un noi que estava començant la seva carrera, un noi que, per a molts, era un autèntic desconegut. Veure Márquez, Lorenzo, Rossi... i també els pilots de les categories petites, va demostrar la unió del món del motor. Tothom que el coneix, que hi viu, és conscient que la vida dels pilots està en risc, i des de ben petits. Per això, quan algun membre de la gran família mor, se’l recorda, se’l pensa. I va ser bonic veure que no cal ser un campió, un guanyador de curses, un pilot capdavanter, perquè els pilots més grans del món et recordin després d’una cursa en què ells també s’han jugat la vida. Perquè eres un dels seus, Andreas. Descansa en pau.