Guanyen els mateixos
Entre Heros Kalea i la nova catedral del futbol de San Mamés, passant per l’Alameda de Recalde, el carrer major de Don Diego López Haroko i la plaça del Sagrado Corazón, hi ha l’essència futbolística bilbaïna. En aquests carrers de la capital basca, sobresortint de les garites de bars i restaurants on els cortesans del concert econòmic lubrifiquen els seus discursos amb tapes i begudes, el Colegio calasancio de los padres escolapios i el Colegio San José de los padres agustinos flanquegen la Escuela universitaria de magisterio i s’alcen com una fortalesa infranquejable mentre a les pantalles planes la selecció espanyola de futbol juga contra la de l’Iran com si li anés la vida.
La fúria patriòtica concentrada en la vermellor de les samarretes i el raig de llum de la franja groga de la bandera d’Espanya espeteguen esmorteïts per les converses que es fan majoritàriament en el castellà modulat de la cantarella basca. De què parlen que sembla que s’empassin? No ho sé pas. El passavolant que s’hi fixi rebrà una mirada llançada com el glop d’un roc quan s’enfonsa en una bassa. Preses al vol, les paraules, com l’esquitx d’un sentit que s’intueix, la banalitat dels dies s’hi sent amb la seguretat d’aquell a qui no hi ha res que apressi. Ni el gol d’Espanya, ni l’anul·lat als iranians, que l’hauria humiliat, no alcen cap altra passió que una notícia intranscendent arribada a les orelles. A tot estirar, un cop de coll i l’ullada de qui observa, en un parc, com juguen les criatures.