Recuperem les velles sensacions d’aquest ritual: de sempre, el mundial es llegeix molt millor del que es veu. Jugar, el que entenem per jugar, les seleccions d’arreu ho fan ben poc, tenallades per la pressió de representar la imatge del seu país. Tan greu mancança estimula la reaparició de literats en diversos graus de fortuna i estil. Així, ja ens hem acostumat que una victòria de Mèxic, per exemple, tregui de passeig narratiu Frida Kahlo o el piolet de Ramon Mercader, recreats per arrodonir metàfores. Pobre Trotski, si sabés que el seu assassinat desperta associacions d’idees entre fervorosos consumidors de l’opi del poble... De l’Argentina, psicoanàlisi per revifar Messi, sense equip, sense tècnic i sense país assenyat al darrere. Ara, al Barça li tocarà refer-lo, com ja és costum.

Hi ha qui, òbviament, no altera el ritme acostumat de les pulsions íntimes i llegeix aquest mercat de Calaf planetari en exclusiva clau blaugrana. A ritme de partits decisius a diari, resulta natural que l’embolic Lopetegui sembli previ a la Revolució Industrial i la presa de pèl d’en Griezmann, anterior a l’atemptat de Sarajevo. Prehistòria en era digital, de consum immediat i compulsiu. L’únic que es manté, i progressa gens adequadament, és el torcebraç del vestidor amb la directiva. Mentre Mestre llegeix comunicats amb la traça coherent d’aquell 200% dedicat a la continuïtat de Neymar, els cracs continuen a la seva. Si es volen atrevir a tocar-li el crostó, el pinxo Piqué els convida a baixar al vestidor, com si no sabessin ni on para, i Jordi Alba busca la renovació amb certa rèmora en les formes cap als seus superiors. Fa gràcia, això d’anunciar que estiraran les orelles al presidenciable Piqué quan el tornin a veure, d’aquí unes quantes setmanes, sota el desig evident que tots plegats hàgim oblidat l’últim desori. Malgrat no sembli importar a ningú, hem canviat de paradigma a can Barça: No és que el vestidor aguanti el club sobre les espatlles; ara són els futbolistes els que fan i desfan en aquest lent, inexorable declivi a còpia de callar si a canvi els omplen les butxaques. O ni això, que ja no es molesten a dissimular. Executen la seva santa voluntat sense que la superioritat dicti autoritat. El de la directiva sí que és un suflé que no baixa pas. Va agafant volum d’incompetència, sense despertar, però, ni un murmuri de reprovació entre la parròquia, de paciència i passivitat gairebé infinites.

A Éric Abidal, l’última incorporació, diríem que l’han fitxat d’espia infiltrat en un vestidor on la directiva no gosa aparèixer un cop perdut tot ascendent, impressió que ultrapassa la condició de perillosa sospita. Parlant de rutines i tradicions estivals, ara s’imposa parlar de reforços, de Pjanic, Eriksen o qui calgui per distraure l’atenció. L’eterna pastanaga. Oportunista de mena i llançada des de les files meselles, que mai critiquen per no molestar i perdre privilegis. Són els que surten a proclamar la sort que tenim amb Coutinho, revalorat a Rússia i de preu ara disparat. Ho deuen dir pels quatre rals que va costar, la ganga. Tant se val, tot es consumeix en la superfície de l’instant present abans de ser arxivat. Una sort per a la directiva, és clar. Els jugadors han fet un cop d’estat silent i l’han guanyat. Malament rai.