Poc després de començar el mundial que es disputa a Rússia, vaig observar que circulava a les xarxes allò que Jorge Luis Borges (el qual, si continués vivint, no compartiria precisament el patiment de bona part dels seus compatriotes en relació amb la possible eliminació de la selecció argentina a les primeres de canvi) considerava sobre el futbol: “Yo no entiendo cómo se hizo tan popular el fútbol. Un deporte innoble, agresivo, desagradable y meramente comercial. Además es un juego convencional, meramente convencional, que interesa menos como deporte que como generador de fanatismo. Lo único que interesa es el resultado final; yo creo que nadie disfruta con el juego en sí, que también es estéticamente horrible, horrible y zonzo. Son creo que 11 jugadores que corren detrás de una pelota para tratar de meterla en un arco. Algo absurdo, pueril, y esa calamidad, esta estupidez, apasiona a la gente. A mí me parece ridículo.”

Borges també va explicar que només una vegada va assistir a un partit de futbol i que en va fer prou. Ho va fer junt amb l’escriptor uruguaià Enrique Amorim i, precisament, s’hi enfrontaven les seleccions de l’Argentina i de l’Uruguai. Creient que el partit s’havia acabat, se’n va anar a la mitja part. Hi havia un empat al marcador. Referint aquesta anècdota, Borges no va dir si un dels equips havia guanyat o si s’havia mantingut l’empat. No li importava. Allò que volia explicar és que, en sortir de l’estadi, els dos amics van confessar-se que, mentre veien el partit, volien que guanyés la selecció del país de l’altre: una forma de cortesia suposant que l’amic seria més feliç. Ni a un ni a l’altre, doncs, li importava que guanyés la “seva selecció”. Una manera, doncs, de posar en qüestió el “fanatisme” lligat al nacionalisme que considerava vinculat al futbol. No comparteixo bona part de les consideracions de l’immens escriptor sobre l’estètica (o, de fet, la suposada antiestètica) futbolística. Tanmateix, entenc que es propagui el seu antifutbolisme per fer present que el futbol és una forma d’alienació. El mundial com una de les operacions de distracció mentre al món passa el que passa. De la mateixa manera que, a Tarragona, s’estan celebrant com si res els Jocs del Mediterrani, aquest mar ple de cadàvers.