La (nova) lliçó d’Aíto, a Berlín

Cada cop és més habi­tual veure tècnics cata­lans o espa­nyols emi­grar a l’estran­ger a la recerca d’una opor­tu­ni­tat per demos­trar la seva vàlua. I qui sap si tei­xir un tra­jecte sòlid que li val­gui per tor­nar. Aíto García Rene­ses és un cas a part, inclas­si­fi­ca­ble. Per sor­presa de tots, ara fa un any, va accep­tar l’oferta de l’Alba de Berlín. No seria res estrany si no fos perquè era la seva pri­mera experiència fora d’Espa­nya en qua­tre dècades de tre­ball a les ban­que­tes. Als 71 anys, ha afron­tat amb valen­tia una dimensió des­co­ne­guda perquè Ale­ma­nya té una cul­tura i una manera de fer que no són com les d’aquí.

I Aíto hi ha dei­xat empremta, ha tri­om­fat. És cert, no ha pogut gua­nyar cap títol –el Bayern el va superar en la final de copa i en la de lliga, a cinc par­tits–, però el club ha recu­pe­rat l’auto­es­tima, la com­pe­ti­ti­vi­tat i ha adqui­rit un segell propi, un cop els juga­dors han inte­ri­o­rit­zat el joc per con­cep­tes que pro­pugna. Tots han anat crei­xent amb l’equip i el desig de la cúpula exe­cu­tiva és que això es vagi fent recor­rent a joves for­mats en la base, en el curt i mitjà ter­mini. Que hi ha matèria pri­mera s’intu­eix des del moment en què els equips de base han domi­nat enguany tots els cam­pi­o­nats a Ale­ma­nya. Més enllà del prisma sub­jec­tiu des de la distància, la prova més con­clo­ent és la seva desig­nació com a tècnic de l’any, gràcies a vots de capi­tans i entre­na­dors de la Bun­des­liga. Va tenir-ne 123 pels 52 del segon. I el reco­nei­xe­ment dels col·legues és, sens dubte, el millor elogi.